Arxiu mensual: juny de 2010

l’oncle Joan

Venia a casa a veure els seus nebots i s’hi quedava una temporada.

Sempre feinejava i sabia fer de tot. Arreglava les portes i els feia forrellats de fusta o adreçava les rodes dels carros o sargia les alforges.

Nosaltres li dèiem “onclu” i sempre anàvem a la seva vora però ell mai no s’enrabiava, al contrari, transmetia bonesa, senzillesa i sempre estava content.
Feia l’efecte que no li faltava res més que tenir una mica de tabac per la seva pipa per ser feliç.

Tinc una imatge difusa, jo era molt petita. Això era el temps que la nostra vida a Puig-l’agulla era dedicada de ple encara al sector primari. Al bestiar, als camps de Ca la Llúcia, a arrossegar pins amb la mula…

Més tard, quan va ‘arribar el llum’ (1975), vam anar-nos introduint al sector de serveis, vam ser un restaurant sense deixar de ser el que érem, una família que feia menjar i el servia a les persones que passaven per ‘casa’ com si el féssim per nosaltres.

No recordo pas quan va morir l’oncle Joan però avui especialment el recordo i voldria que la pau que irradiava arribés a les famílies i als amics de les persones que ahir van morir atropellades pel tren a Castelldefels.

fent camí per l’ESCOLA pública


 


Sí,
fem camí.

Encara
que, com haureu pogut comprovar, aquesta ha estat una setmana en la
qual els que estimem l’Escola ens ha tocat ‘menjar la pols’.
Quan
dic ‘Escola’ potser direu que m’he descuidat ‘pública’.
Ja sé
que el titular era: 
“la
distància entre l’escola privada i la pública augmenta…”

Però
per nosaltres, pels que som mestres, no hi ha diferència. Conec
mestres d’ambdós llocs que per elles/ells l’escola és la seva vida.
També, malauradament, hi ha gent que arrossega els peus i té
esperit de funcionari mediocre tant si treballa a la privada com a la
pública; però aquests són pocs i concrets.
 
És
des de dalt que no saben on naveguen, les polítiques educatives són
al servei dels vots que es podran guanyar o perdre i això és una
mala peça al teler.

Partits
i sindicats juguen amb nosaltres i intenten moure l’estat d’opinió
cap on més els convé sense tenir en compte el més important que és
l’educació.
Ens van dir que les proves de sisè no servirien per
comparar resultats públicament, que eren per diagnosticar a nivell
de centre el que havíem de millorar.
Que veuríem els resultats dels altres centres
per comparar però que no es faria públic. 
A mi ja m’estava
bé, entenc que per millorar, primer cal veure què és el que no
acaba de funcionar amb dades i amb comparatives.
La gran majoria
ens vam arromangar per empènyer l’escola cap el que en diuen
‘excel·lència’.

I
ara els qui manen ens bufetegen i ens divideixen. És com
si diguessin als pares i mares de Catalunya que si volen que els seus
fills treguin bons resultats els han de matricular a la privada
concertada. 
Castiguen l’Escola Pública i recompensen
l’Escola Privada.
Il·lusos! No saben que 
‘A
la naturalesa (o a l’Escola) no hi ha premis ni càstigs: hi ha
conseqüències’
I
la conseqüència d’aquest menyspreu per l’Escola pública
(ara sí) portarà danys irreparables.
‘Tots remem en la mateixa
direcció’ ens diuen des de la direcció dels Serveis Territorials.
Jo bé m’ho creia, però ara veig que uns tenen el vent a favor i els
altres remem sols.

Però tot i així… ENDAVANT!

gràcies per tot President Laporta

Ha estat un privilegi i un honor tenir-vos com a president del Barça.
El
vostre tarannà desacomplexat ha fet un bé immens a la nostra dissortada
Pàtria.
Aquesta manera de fer i de ser ha dignificat cada racó del
barcelonisme.
Heu estat valent, tenaç, generós, lúcid, noble,
intel·ligent, sagaç, astut, clarivident, murri, intuïtiu, ardit,
coherent, altruista, lleial, genial…
No marxeu gaire lluny si us
plau.
Us necessitem per menar-nos cap a la independència.
Una
forta abraçada i moltes gràcies President Laporta.

un dia llarg

De bon matí, mentre faig el cafè,
responc l’enigmàrius, avui no l’he encertat, he respost
“ensumar”.
Vaig cap a l’escola. A primera hora faig
prova de socials pels de 6è, han estudiat i es nota, estic
contenta.
Hora del patí, rondo pel despatx. Moltes anades i
vingudes, és temps de beques i de matrícules.
Truca el telèfon i demanen per mi, una
veu preocupada em diu que són del SEM. M’espanto. Una companya ha
tingut un accident de cotxe, no feia gaire que havia marxat per anar
a Barcelona.
Ens organitzem per arribar-nos a l’hospital de Vic i
saber notícies.
Tots estem un xic neguitosos i
angoixats; ostres, la pluja a l’asfalt és un perill.
Sort de la feinada que no s’atura,
avaluacions, més beques i més matrícules.

A la 1h arriba l’Oriol, ens asseiem
per parlar del menjador pel curs vinent. No estic gaire atenta, tinc
ganes de saber bones notícies de l’hospital. Rebo un missatge de
l’Imma però encara no li diuen res.
Sembla que això del menjador
funcionarà, quan ho tenim decidit anem a veure la cuinera i les
monitores, estan contentes, els agrada aquest canvi de rumb.

Per fi notícies de l’hospital, són
bones, hi han pogut parlar i tot! Ara està en observació però no
sembla tenir res trencat. Respiro alleujada.

Uf! Ja són quarts de 3. Me’n torno
al menjador i li demano a la Montse si em pot donar una miqueta de
dinar que sobri. I tant que si em diu. Em serveixo una mica de
vedella amb suc, és bona, tenia gana.
Fem la xerrada mentre em
menjo uns trossos de síndria dolça i gustosa.

Me’n torno al despatx. Fem jornada
intensiva però jo la faig complerta avui perquè vénen a matricular nens i nenes per P3.

Faig una pausa. Fem el cafè amb
l’Anna i la Lurdes i ens permetem de seure i fer-la petar encara que
totes tenim massa feina.

Tornen els nenes i nenes de sisè
amb en Jordi, eren al teatre a assajar. Estan fent els darrers tocs al seu Rei Lleó, demà
estrenen! Serà preciós.
Els ajudo i els
faig el programa de mà.

Quan acabo parlo amb l’Angèlica,
avui és feliç, marxa un mes al seu país (Colòmbia). Veurà els seus
pares, em diu que sa mare fa una setmana que no dorm de l’emoció, ja
ho crec!

Sortim de l’escola plegades amb la
Lurdes, parlem d’anar a fer el got al Cloquer però ho descartem, és
massa tard i jo haig d’anar a cantar amb la Brusquina al Cirviànum
de Torelló.

Arribo a Vic però no vaig de dret
a casa, me’n vaig a l’hospital. Entro a urgències i la busco a la
lletra C tal com m’havien dit. No hi és. Una infermera molt amable
em diu que ja ha marxat a casa. Quina alegria! Li escric un sms i li
dic que l’he anat a veure però que ja ha fugit i que molts d’ànims.

Passo per casa a buscar la roba per
cantar. Ara portem una samarreta que diu “tenim un do”.
A casa quan una arriba l’altre marxa,
tenim el temps just per fer un petit intercanvi d’informacions:

Tinc un mail d’en Joel. – Fantàstic, després el miro. – I la Judit,
bé? – No ha dit res, suposo que sí.
– Adéu eh, vaig a Torelló,
em gravaràs el “sense ficció” que avui també parlen
d’independència?
– No sé si seré aquí. Ves amb compte amb el
cotxe!
– Ok, adéu. Adéu Mixeta (que maca 🙂

Arribo una mica tard a l’assaig. No sé
on s’aparca en aquest poble!
Cantem els nocturns de Mozart, avui
no sonen tan bé com diumenge a l’Atlàntida.
Comença el concert, primer toca en
Fede, el piano sí que li sona maco.
Després cantem nosaltres, em
poso al costat de la meva amiga Ioia que té un bon do. Miro el
públic, ha vingut la Iona però des de dalt amb els llums no la
veig.

Finalment canten els VICUS, ho fan bé
i acabem cantant tots plegats.
M’adono que m’ha passat el neguit, qui
canta els seus mals espanta, és veritat.

Torno a casa tard. Uix, quina nevera
més buida.
Em preparo un petit entrepà i una estrella ben
fresqueta i vinc cap aquí.

Tenia ganes d’escriure 🙂
Bona
nit…

amistat

Anem arribant a un número rodó d’aquells que s’ha de celebrar i fa molt goig fer-ho.

La maduresa és també una mena de felicitat i s’ho val de festejar-la.

Hem après el significat dels temps i dels contratemps.

Hem estirat els nostres plançons cap a la vida adulta i ens en sentim orgulloses.

A tot arreu podem ser nosaltres mateixes però quan estem juntes encara més.

Ja no ens fa por el què diran perquè tenim la certesa que només compta el que és de veritat.

Sabem dialogar amb les persones i amb el món perquè sabem escoltar.

Aquí estem, amb la flama de l’esperança intacte sabent-nos còmplices de tot allò que està per fer i que és, més que mai, possible.

Conscients de que el futur és ara i el construïm plegades.

PER MOLTS ANYS!