Arxiu mensual: abril de 2010

L’Atlàntida – crònica d’una inauguració

Diada de Sant Jordi, emoció i nervis. A les 8 del vespre m’acosto caminant des de casa cap al majestuós complex que s’inaugura.
Molta gent coneguda, molts amics i molta il·lusió.

Tothom està content, trobem moltes persones que feia temps que no ens veiem, trobem també a la gent que som sempre a tot arreu, però avui ens saludem efusivament.
Avui és un gran dia i tots ho sabem.

De casa hi som tots i això sol ja és un goig i em fa sentir alegria.
Entrem, perdo els músics de vista perquè s’amaguen darrera l’escenari, ja falta poc per obrir el taló.

M’entretinc observant l’edifici, semblava impossible d’acabar. La darrera visita d’obres preveia que no hi hauria temps per fer net tant d’espai. Però s’ha aconseguit. Penso que és com aquelles pel·lícules que ensenyen un espai tot desordenat i per alguna raó del guió, poc després tot està lluminós i implacablement net.

M’assec al costat de la meva germana i veiem que tot està a punt pels parlaments inicials.

S’obre el taló i l’Auditori sent ressonar els primers aplaudiments del públic osonenc.

L’alcalde fa un discurs que a mi em sembla excessivament polític, massa mesurat en clau electoral i poc autèntic, amb els tòpics dels polítics i amb el greuge d’oblidar, per negligència o per voluntat, a les persones que van idear aquest projecte.

Sebastià Bardolet com a director de l’Escola de Música, va proposar a l’alcalde Jacint Codina ajuntar en un sol projecte el nou Teatre Municipal i l’Escola de Música i aquest fet va ser l’inici del complex cultural que avui inaugurem.
Tenir en compte el que fan de bo els altres és, per desgràcia, un habit poc practicat. Un alcalde o una persona que ocupa un càrrec semblant hauria d’estar al cas, en fi, aquí queda dit.

Després d’en Vila d’Abadal va parlar el conseller Tresserras, ho va fer bé.

I ja va començar el concert. S’estrenava ‘El cant del lloc’, un cant de Lluís Solà amb música de Josep Baucells. L’orquestra de Cambra de Vic i quatre corals omplien l’escenari. Dos-cents intèrprets oferien un espectacle brillant i digne.

A l’assaig general de dimecres passat no em va agradar gaire l’obra d’en Baucells, a més en Santi Ricart recitava el text buidant-lo de significat.
Però avui, sigui perquè ja ho havia sentit un cop o perquè van ajustar el text perquè no coincidís amb la música o perquè el micro era millor, total que m’ha agradat més.

Acabat El cant va arribar el moment solemne on tothom dempeus vam cantar Els Segadors a ple pulmó fent evident el ‘ressorgiment’ de l’Atlàntida i amb ella, el ressorgiment també de la nostra estimada Pàtria.

I cap a fer una copeta de cava i parlar amb persones amb qui comparteixes afinitats i arts (escèniques en aquest cas:).

Llarga vida a l’Atlàntida i espero que vingueu algun dia al nostre magnífic teatre-auditori.

{I… dimecres remuntada! Però si no passéssim, aquest equip seguiria essent igual de gran.}

ATLÀNTIDA



El proper 23 d’abril inaugurarem
l’Atlàntida.
Aquest complex cultural està dissenyat per
l’arquitecte, Josep Llinàs, i disposarà de 6000 m2  , en els
quals hi haurà el teatre, l’auditori i els centres de formació
musical (Escola de Música i Conservatori de Vic).
Ahir vam fer-hi
una visita d’obres i tothom vam quedar impressionats.
M’agradaria
que molta gent s’ho sentís seu encara que no formin part del món
artístic d’Osona.
L’espai és magnífic, ara només falta que se
sàpiga posar al servei de les persones.
Com totes les grans
obres, aquesta també té els seus detractors, els fòrums estan
plens de gent irada.
És ben penós això d’enrabiar-se per una
cosa que tampoc pots canviar.
I és de burros no saber veure més
enllà de la punta del nas.
El cert és que a Vic tindrem un
teatre-auditori que farà molt goig i des d’aquí us convido a
venir-hi.
Ho dic de debò eh!
Val molt la pena 🙂