Arxiu mensual: gener de 2009

capvespre (crepuscle vespertí)

Guaitar el cel, quan el sol ja s’ha post,
descobrir Saturn festejant amb la Lluna,
respirar el fred de l’hivern sabent que és efímer.

Menjar sopetes explicant la jornada,
estrenar el guants i la bufanda,
anar a l’Indià a fer la xerrada.

Assaborir la lentitud de les hores,
convidar als amics per la vesprada
i cridar els gols de l’equip que és una passada.

…això és vida!
 

Bon cap de setmana per tothom 🙂

un temps nou







En solitud, però no
solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l’aigua de llum que brolli de les pedres
d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.




(Miquel Martí i Pol)





No hace falta que dices nada mas.

(Schuster)













Abraçades que curen

Segueixo la sèrie Kyle XY i crec que era la setmana passada que succeïa que el protagonista curava a una amiga gràcies al poder de la seva abraçada.
Normalment no trobes persones amb els poders d’en Kyle, però sí que trobes curació emocional i física en les abraçades, en les paraules, en el mar, en les mirades, en els somriures, en les complicitats, en els records…

Aquests dies, però, no em trec del cap que voldria ser el personatge de la sèrie per tornar la salut a aquesta mare que lluita entre la vida i la mort.
Em miro la seva filla petita i m’adono del difícil que deu ser estar tants dies l’una sense l’altra.
Em causa una tendresa infinita la seva fragilitat. Penso que ella deu saber perfectament que la seva mare està patint, encara que ningú li hagi dit, encara que tothom faci l’impossible per distreure-la.
La nena sap que la vida de la mare penja d’un fil perquè entre mares i fills hi ha aquesta unió per sobre de tot i de tothom que és per sempre.
Diuen que estem fets de pols d’estels.
Mirar el cel a la nit m’ho confirma. Brillant en l’infinit hi ha els estels que em van ensenyar a caminar, a abraçaçar, a fer de mestra, a ser…
Hi ha algunes persones que s’entesten a viure amorrades a terra i pretenen amorrar-hi als qui tenen al costat. Són infelices i fan llàstima.
La vida, que és curta, massa curta a vegades! La podem fer ampla i llavors veiem que s’ho val.
Una abraçada 🙂
*Carme

comencem un any

Quantes coses que hem après!

Sobretot els que encara som a l’escola.
Ser mestra et dona la possibilitat de fer servir cada dia de l’any per conversar amb els nens i les nenes que sempre estan receptius i oberts al diàleg.

Jo tenia un vell professor que em deia: els que més coneixen a les persones són els nens i els gossos.

Llavors em pensava que exagerava però he descobert que tenia tota la raó.

També haureu sentit a dir allò de: no et refiís d’algú a qui no li agraden els animals.

No sé… comproveu-ho 🙂