No sé si us hi heu trobat mai, suposo que sí perquè tot està inventat.
Us heu trobat amb aquella incapacitat per gestionar els esdeveniments? Amb aquella incertesa fugissera?
Últimament ella s’hi troba sovint i està desconcertada.
Va topant per les parets d’un túnel fosc ansiosa de trobar una escletxa que indiqui on hi ha la sortida.
Sempre ha estat una persona coratjosa i no li havia faltat mai la força per avançar.
Sempre ha confiat molt en les persones i ha estat afortunada perquè l’envolta gent de qui es pot refiar plenament.
Potser li falta la càlida presència dels pares des de fa massa temps i
això la condiciona massa. La fa ser un pel menys alegre, li deixa una
malenconia que no pot esborrar.
O bé potser és aquest sentiment de fracàs per no saber reconduir moments passats que es resisteixen a passar pàgina.
Sort que ve de nissaga pagesa, i està arrelada a la terra i sap beneir la llum del sol i el contrast de les estacions.
Sap que perquè creixi una llavor ha de passar un cru hivern i tindrà la valentia de no defallir.
Se’n recorda sovint de la cita de Saint-Exupéry a Terra d’homes “si la
gent que m’estima sabia que jo estava viu, sabia que jo caminaria, i jo
seria un porc si no ho hagués fet”
