Arxiu mensual: octubre de 2007

L’avi (per l’avi d’en Joel)

L’avi explicava
que havia arribat a Puiglagulla amb només una vaca, una mula, un carro amb
quatre mobles i quinze mil peles de deute.

A Managès la collita havia anat
malament per culpa de la pedra

Un cop
instal·lats a Puiglagulla, l’avi va començar arrossegant pins i treballant als
camps de Ca la Llúcia. Al cap d’un temps i havent pagat alguns deutes, va matar
porc per fer embotits i vendre’ls. L’invent li va sortir bé i més endavant va
poder estalviar per aplanar el camí perquè els cotxes poguessin pujar a
Puiglagulla.

On no hi havia
res, havia fet créixer una forma de viure dignament, un servei per a la gent i
una família.

L’avi era un home
fort i valent que sempre va lluitar per tirar endavant. Era un home generós i
humil. Un home que va saber progressar i adaptar-se. Un home que va saber
estimar i fer-se estimar.

L’avi era un
savi. No era un savi de llibres, era un savi de la vida.

Quan penso en
ell, penso en com ens ensenyava amb emoció cada racó de bosc, cada tipus
d’arbre, de flor o de bolet, cada núvol (o bromes com deia ell), o com
ens parlava dels esmorzars i els dinars que feien amb els caçadors amb tots els
detalls. Penso en el seu hort, sempre ple de verdures, sempre amb aquella olor
tant agradable, i amb un ordre impecable. Penso en la seva vida, en les
històries increïbles que explicava i que sempre tenien un toc d’humor.

Quan penso en
l’avi, el veig somrient, amb els ulls lluents de felicitat i amb la seva
expressió amable.

Gràcies avi, per
tot el que ens has donat, per la teva mirada sincera, pel teu amor, pel teu
interès amb tot el que fèiem, per haver-nos ensenyat que la vida es pot viure
amb intensitat fins el final si lluites per aconseguir el que vols.

Sempre estaràs en
la nostra música, en el nostre art i en les nostres vides.

Joel, 20 d’octubre de 2005

plou poc o plou massa

Per aquí dalt a la Catalunya del nord també ha plogut però sense exagerar.
A més la mare naturalesa ens va regalar un dels arcs de sant martí més bells que hagi vist mai.
La gent de la Marina Alta i la Marina Baixa potser passen angúnies i
segurament s’enrabien amb la manera d’urbanitzar el sòl i especular-hi.
Els ajuntaments i els governs haurien de ser més curosos en com i on deixen edificar.

Ho deia sempre la meva mare: “el foc té senyor, però l’aigua no”