Arxiu mensual: setembre de 2007

què passa a TV3?

la retransmissió de la diada

fa fer llàstima

però avui des del Camp Nou

ho han fet pitjor!!

ahir divendres, al vespre vaig ser al camp nou, el meu fill ha tocat en aquesta ocasió amb l’Orquestra Simfònica del Vallès,

ahir
em vaig emocionar contemplant l’assaig de tot l’espectacle, contemplava
el Camp Nou majestuós i sobri i m’imaginava com seria avui ple de
públic i pensava com lluiria per la TV aquell espectacle ple de detalls

aquest
matí m’he fet un tip d’enviar sms amb una foto que faig fer i convidava
a tothom de no perdre’s la festa del cinquantenari perquè els agradaria
molt

però… ja m’ha començat a fer mala espina quan he vist que
no ho feien en directe, he buscat a d’altres canals i he vist que ho
feien una mica per la sexta però de seguida se n’han cansat perquè
havien d’anar traduint i es veu que no els agradava gaire

de
totes maneres, jo encara mantenia l’esperança i pensava que un cop
acabat el TN farien la festa com si fos ben bé abans del partit

Les
imatges eren les que vaig veure ahir, però la transmissió ha estat un
desastre, aquell presentador o periodista o no sé què és exactament,
anava transmetent com aquell qui transmet el partit i en comptes de
deixar el so del Camp Nou amb les cançons i els parlaments, només feia
sentir la seva xerrameca absurda i pedant d’imitador barato d’en Puyal

Ahir
(divendres) quan veia l’assaig general se’m feia un nus a la gola quan
recordaven les persones que ja no hi són, quan se sentia la cançó d’en
Serrat “temps era temps”, quan passaven els gols per les pantalles o
quan l’orquestra feia sonar l’himne…

I avui no m’ha arribat
gairebé res de tot això per culpa de la poca professionalitat de les
persones que estan darrera la realització de TV3 i això fa molta ràbia
i sap molt greu

perquè hi ha molta gent de totes les edats que
estan pendents del món del Barça, persones que no tenen gaire
mobilitat, per exemple, que avui des de casa podien viure i veure un
homenatge a jugadors del seu temps

No cal pas haver fet cinc
cursos de periodisme per aprendre a callar i escoltar! amb una mica
d’intel·ligència i sensibilitat n’hi hauria prou home!!

Una cosa
semblat va passar el dia 11 de setembre en la celebració de la Diada
Nacional de Catalunya, també em tocava de prop perquè en Joel està a
l’ESMUC i tocava amb l’orquestra

havien assajat de valent amb en Salvador Mas i estava tothom a punt i també amb il·lusió de poder servir a la pàtria

i…
TV3 va fer tota la llàstima d’aquest món, es veia que qui s’encarregava
de la realització no tenia ni idea de què anava la música que tocaven i
quan hi havia una entrada dels baixos per exemple, sortia la càmera que
enfocava els ànecs i l’aigua bruta

i el pitjor és que tampoc
tenien cap idea de la lletra, ni tan sols pel Cant de la Senyera van
estar al cas! Almenys podien enfocar la senyera, però no, tampoc,
havíem de veure un altre primer pla dels ànecs i l’aigua verdosa.

Quin desastre! ¿Costa tant d’entendre que si es fa un acte televisiu s’ha de veure i sentir bé!?

no volem ni basses d’ànecs ni presentadors que no saben callar

volem una televisió amb professionals i amb sensibilitat

i amb persones preparades, que n’hi ha moltes!

Els que manen han de saber que TV3 necessita una nova empenta o perdrem una excel·lent eina de comunicació i identitat

tempus fugit

EL TEMPS

FUIG

ELS INSTANTS

PERDUREN

per això val tant la pena posar vida als anys

i saber perdre el temps amb la gent que estimes, amb la gent que convius, amb els alumnes…

i
descobrir que per més que t’estimis la feina, només és feina i per tant
no passa res si deixem alguna cosa per fer; no hi ha res que s’esperi
tant com la feina!

i saber que cuidar-nos a nosaltres mateixos
també cuidem el nostre entorn, l’estat d’ànim s’encomana, una mirada
acollidora genera confiança i aplana el camí, és el regal de la
comunicació

falta una setmana per l’equinocci, arribarà la
tardor i els dies se’ns faran massa curts, però amb aquest cert aire de
melangia que també té el seu encant

🙂

l’escola

Avui

l’escola

s’ha emplenat de vida.

Els ulls dels nens i nenes

expressaven curiositat i il·lusió

i regalaven esperança.

Costa de definir el reguitzell d’emocions que es viuen a dins l’escola.
L’escola és un lloc ple de vida i avui més que mai.
Avui ha estat el primer dia d’un nou curs.
Cada
començament de curs repeteix, si fa o no fa, els mateixos rituals i fa
que ens trobem, nosaltres també, a gust dins d’aquesta rutina.

Amb l’excusa de comprovar la llista de menjador he entrat a totes les classes, des de 6è a P3 i m’ha agradat tant!

Els
de 6è, estarrufats de ser els grans de l’escola, ja tenen el posat de
tornar una mica de tot. Però no costa gaire adonar-se que encara són
infants i que estan expectants esperant les sorpreses que els portarà
aquest seu darrer curs a l’escola.

Els de 5è estan una mica espantats per canviar de cicle, els han dit que a cicle superior s’ha de treballar fort i tots temen la mà negre (el llibre).

Els de 4t estan en el seu millor moment d’aprenentatge, no són ni massa petits ni massa grans i és una delícia fer-los classe.

Els
de 3r també han canviat de cicle i es perden una mica amb les pautes
del cicle mitjà, però de seguida hi troben l’aire i estan encantats.

Els
de 2n estan en ebullició, els 7 anys és un moment de trobar algunes
respostes, de perdre algunes innocències, és l’edat de l’ús de raó. És
molt gust conversar amb nens i nenes de 7 anys.

Els de 1r si que
troben un gran canvi, deixar l’educació infantil és molt fort! Els que
no han après a llegir i escriure ara serà el moment de descobrir aquest
fascinant món.

Els de P5 són els reis del parvulari, ja dominen
tot l’espai i són autònoms del tot. Els apassiona aprendre i es
meravellen dels seus propis progressos.

Els de P4 són una mica
durs de pelar, això dels 4 anys és com una petita adolescència. No son
prou petits per deixar-se arrossegar per la màgia d’un conte ni tampoc
prou grans per mantenir l’atenció deguda. Tenen esperit contradictori i
sovint posen a prova la santa paciència dels mestres.

I els de
P3 són una meravella, arriben esporuguits i emocionats i cada dia que
passa es trobem més a gust i de seguida es fan l’escola seva i es
guanyen el cor de tots nosaltres.

Fer de mestra és se’ns dubte l’ofici més vell i bell del món.

Dedico
aquest post a la meva estimada mestra de mestres Mercè Torrents i
Bertrana, càlid i constant rerafons del meu ser i fer de mestra.