Arxiu mensual: gener de 2007

una hora més d’espanyol

No és això companys, no és això,

ni paraules de pau amb barrots

ni el comerç que es fa amb els nostres drets,

drets que són, que no fan ni desfan

nous barrots sota forma de lleis.


He tardat dies a reaccionar, quan vaig escriure aquí
al bloc només pensava “no és això” i no em sortia res més.
També he tingut una setmana difícil a l’escola. A vegades t’adones que l’escola
es fa petita, li manquen encara molts recursos per poder acollir a tothom.
Allò que deia la Carme-Laura de la motxilla. Cada nen ve amb una motxilla
diferent i n’hi ha que no troben espai, n’hi ha que no els hem sabut fer lloc.
Bé, tornant al decret que ens demana una hora més d’espanyol. Avui he llegit a
l’Avui el que diu el vice-president i ha coincidit amb el que comentàvem entre
els mestres a l’hora del pati.
Dèiem que potser nosaltres a Santa Eugènia de Berga si que ens convindria una
hora més de castellà però que només la faríem si a canvi en una altra escola
que els convé fer una hora de català també la fessin.
Això sí, el castellà com assignatura, no pas com a llengua vehicular fent
naturals o gimnàstica.
Si comptem l’hora de castellà com a vehicular podem comptar infinitat d’escoles
que ja fan aquesta hora de més augmentada a les hores del pati.

(foto: davant l’Escola de Vilalleons on la mestra em deixava ensenyar als petits i a mi m’encantava)

enyor


Ni que només fos
pel suau lliscar d’un temps perdut al teu costat.

Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.


Ni que només fos
perquè sentissis com t’enyoro.


Ni que només fos
per riure junts la mort.

 

 

Aquesta és la imatge del meu passat, dels meus
avantpassats.

Són els esclops del meu pare…


Va morir de la legionel·la de Vic fa poc més d’un any.


Havien quedat ja molt enrera els anys de llaurar amb l’arada i la mula a
Managès.


De munyir a mà la Rosquilla, la vaca que ens va criar a mi i a la meva germana.


De fer garbes amb la falç…


Ara hi ha l’enyor però també la força de l’autenticitat de ser i de ser en
llibertat.

(foto: els esclops del meu pare)

Moustaki


Amb la meva pinta de metec,
de jueu
errant, de pastor grec,
i els meus cabells als quatre vents (…)

Le métèque


Sentir en Moustaki, amb la meva amiga de
l’ànima al costat en l’entorn majestuós del Palau va ser un triple regal
inoblidable.

En tornant cap a casa parlàvem dels bells records que teníem lligats a les
seves cançons. És emocionant veure com la vida està feta de fils que trenen
amistats que t’ajuden a créixer i et donen sentit.


Recordàvem com posàvem els discs d’en Moustaki en aquell tocadiscs blau que

anava amb piles i com ens asseiem davant de la finestra de dalt mes alt de
Puig-l’Agulla i sentíem la llibertat dels nostres 17 anys.


Ara hem fet molt camí però encara conservem aquest aire fresc de llibertat i
aquest punt d’adolescència que dóna coratge.

Quan va cantar “17 ans” vaig trucar a la meva
filla que és a Madrid perquè ho sentís en directe.

És genial quan tens emocions per compartir,
oi?

SER MESTRA

Avui rumiava que hauríem de fer alguna cosa
més per l’educació i l’ensenyament al nostre país.

Tot ha vingut quan he sentit, en una tertúlia
d’aquestes que sents per casualitat passant per davant de la TV…

Parlaven
de que quan tinguessin un fill els agradaria
no haver de portar-lo a l’escola perquè no fa cap falta avui en dia ja que amb
un ordinador a casa ja n’hi havia prou.

L’altra responia que els pares, entre
ells i a fora de l’escola, parlaven de com podia ser que ensenyessin a restar
de tantes maneres diferents i que si tot plegat agafant una calculadora havien
acabat abans.

Una conversa de nivell, ja ho veieu. On fer
befa de l’escola i dels mestres és fàcil i còmode i a més et pots guanyar
moltes complicitats.

Jo, si algun cop he tingut oportunitat de
parlar amb algun polític, sempre li he dit que si volen una Catalunya millor
que apostin per l’educació, per l’escola, pels mestres.

També insisteixo sempre en que no podem anar
bé si socialment no hi ha reconeixement per ser mestra/e.

Amb això vull dir que m’agradaria que a les
taules rodones i als debats hi hagués algú convidat només pel fet de ser mestra
o mestre. I no cal que sigui per parlar d’educació només, l’experiència de 20
anys fent de mestra, per exemple, dóna una visió ampla i fonda de la vida.

La majoria de mestres anem fent tenaçment el
nostre treball dia rere dia, sempre esperonats per aquella punta d’il·lusió pel
futur que transmeten els nens i les nenes. També hi ha entrebancs, lluites i
dimissions però posant el plat a la balança guanya la bona feina.

Parlo del que jo conec, d’infantil i primària.
Per creure’m només hauríeu de veure per un forat tot el que es fa a les escoles
per exemple els dies abans de Nadal. Amb els Tions, les cançons, els pessebres,
la festa pels pares i mares, els guarniments, el vers, les tapes d’àlbum, els
calendaris d’advent… etc.

Emociona veure nens i nenes vinguts de lluny
cantant El Rabadà o El Noi de la Mare.

I això, només ho pot fer l’escola…

Pensem-hi

dies de Nadal

Dies per compartir.

És gust compartir taula i sobretaula i parlar i discutir i riure.

També
és gust començar aquesta aventura virtual en forma de bloc.

Salutacions a tothom i ja aniré escrivint i ja ens anirem coneixent 🙂

(foto: a casa desparant taula)