Trobo que els capvespres d’hivern ajuden a trobar els matisos de les coses.
Avui he gaudit amb Montserrat Abelló i després he trobat al twitter de catorze.cat aquestes declaracions seves tan plenes de sentit.
Us les copio:
1. «Sovint, quan no s’avança, no és tant pels enemics externs com per la mateixa democràcia, que no és plenament demòcrata. El mal sempre ve de dintre. El nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos.»
2. «L’època més gloriosa que he viscut és la de la República. Mai de la vida havíem estat tan bé com durant la República, ni ho hem tornat a estar. Va suposar una apertura molt gran. Jo m’ho miro des del punt de vista de l’educació, que és el que millor conec. A les escoles i a les universitats hi havia uns professors fantàstics. L’alçament militar es va produir en un moment de glòria. Hi havia molta més llibertat, molta més cultura. Ideològicament estàvem inclinats una mica cap a l’esquerra, que és com ha de ser. Diuen que en la meva obra es reflecteix la llibertat que vaig viure de jove, i crec que és veritat. La gent que va néixer després va viure tota la joventut en plena represàlia franquista. En canvi, en els meus poemes es nota que jo havia viscut en llibertat.»
3. «Durant la guerra jo tenia divuit anys, no vaig tenir mai por de res i en cap moment vaig veure que la gent estigués desesperada. Estàvem tan i tan convençuts que teníem raó! També vam tenir la sort que a la nostra família no vam patir cap baixa. Però no era veritat que tothom estigués esporuguit, si fos així la guerra no hauria durat tant.»
4. «Sempre dic que el meu exili van ser com unes vacances massa llargues. De França i la Gran Bretanya vam saltar a Xile quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Venint d’una Europa tan convulsa i pensant en una Espanya tan oprimida, a Xile vaig passar una època calmada, amb un clima fantàstic, on els catalans érem molt apreciats, s’hi publicaven revistes catalanes i no senties enyorança del català. Era un país molt acollidor, i vam estar allà molt millor del que hauríem estat aquí. Nosaltres sempre vam tenir la intenció de tornar, sabíem que hi estàvem de forma provisional. I estar de pas en un lloc no és el mateix que viure-hi per sempre.»
5. «La síndrome de Down del meu tercer fill va ser un xoc molt gran, era una cosa que no m’havia passat mai pel cap, i allò va fer que tingués més necessitat d’escriure. Va ser un revulsiu. Una alegria o una desgràcia sempre són un revulsiu. Malauradament, per a la poesia són més revulsius les desgràcies. Només fem cas a les muses quan estem tristos.»
6. «La síndrome de Down és una dissort, sobretot per als qui la pateixen. El meu fill s’adona de les seves limitacions. Segons com, té més sentit comú que la majoria de la gent. Hi ha qui diu que tenir un fill així és una benedicció. Jo no ho trobo: una cosa que és un mal per a ell, per a tu no pot ser mai una benedicció.»
7. «Tota obra d’art neix de la necessitat d’expressar alguna cosa. Jo vaig escollir la poesia com a forma d’expressió perquè volia explicar que les coses no són blanques o negres, tenen molts matisos.»
8. «Les dones no som ni millors ni pitjors, som diferents. No tinc cap simpatia per les dones que diuen que no són feministes quan en realitat ho són. A la Rodoreda no li tinc simpatia perquè deia que no era feminista. I per què escrivia les novel·les que escrivia, doncs? I quin mal hi ha a ser feminista? Jo no és que vagi amb una bandera, però sóc feminista perquè amb cada cosa que faig em veig obligada a ser-ne.»
9. «M’estimo molt més ser dona que home. Em fan pena els homes, trobo que nosaltres tenim una riquesa interior molt més gran. Els homes ho tenen més difícil. Haver de considerar necessari que existeixi la prostitució fa una mica de llàstima.»
10. «No he esperat mai cap premi. Quan em van donar la Creu de Sant Jordi, em pensava que em trucaven perquè em volien encarregar una traducció. Els premis que he rebut m’honoren molt, però no m’han fet ni millor ni pitjor poeta. El meu gran premi ha estat poder publicar i sentir-me tan recolzada.»
11. «La informàtica és potser el que més ha fet canviar el món. El que per a mi és difícil, per als nens d’avui és bufar i fer ampolles. És una revolució similar a la de l’electricitat. D’ordinadors no hi entenc, però d’electricitat tampoc, i bé que endollo i desendollo, doncs amb els ordinadors faig el mateix. De tota manera, els ordinadors tampoc ens faran canviar tant, perquè els que canviem poc som nosaltres.»
12. «Estic convençuda que, en el moment que et mors, passes a saber allò que no sabies, se’ns revela el secret d’allò que ens semblava tan difícil d’entendre. Jo vaig veure morir el meu marit. En el moment de morir, em va mirar i va fer un somriure de felicitat tan profunda que em fou un gran consol… Per això estic tranquil·la. Les coses naturals no pot ser que siguin tan il·lògiques.»
13. «El meu món és aquest d’avui. El món de la gent gran no ha estat mai el meu món. Si penso en gent gran, penso en la meva mare, no pas en mi. Sempre he tingut amics joves. Ara fins i tot escric molts poemes d’amor, perquè el sentiment el tinc igual que abans. Fer-se gran no et fa veure les coses de manera diferent. Avui no aniré corrent pel carrer perquè no puc i tampoc no en tinc ganes, però en el fons sóc la mateixa de sempre.»
14. «El que és un miracle és viure. Viure és molt més inexplicable que morir.»
Declaracions extretes de l’entrevista feta per Eva Piquer i publicada en el llibre Catorze de cara al 2014.
