El dia 19 de maig, data de la gloriosa ressaca,el Ple del Parlament aprovà unànimament dues mocions per les quals el Govern s’obligava a actuar en contra de les seves pròpies decisions. Bocabadada em preguntava : Va ser un moment d’eufòria o la pesadesa de cap de la nit anterior el que va fer que els diputats i diputades socialistes (i també els d’IC-Verds) oblidaren que eren allí per a suportar (com ho han anat fent fins ara ) i sostenir el Govern ?. No, no foren aquests els motius de tan insòlit comportament. Un dirigent socialista ho ha explicat : havien calculat que una votació unànime passaria desapercebuda per als mitjans de comunicació i que era preferible a llegir i escoltar titulars que fessin evident la fragilitat del Govern en minoria. No importà, doncs, votar en contra del pla d’infrastructures proposat pel Govern ( patètic fou el somriure cínico-etrusc del conseller Nadal ) ni votar en contra del compromís escrit del president Maragall al president Iglesias sobre el trasllat de 113 obres d’art del Bisbat de Lleida a l’Aragó. Res no importa quan la dignitat s’ha perdut.
És lícit preguntar-se quines són les conviccions del Govern. En té? . Creia el Govern ahir que el pla d’infrastructures que pretenia impulsar era necessari per a Catalunya ?, defensa i estima avui el patrimoni cultural col·lectiu?. La resposta és simple. El Govern no té conviccions, malviu d’aparences, no serveix al país. Conseqüentment seria bo, seria honest que el President Maragall convoqués immediatament després del 18 de juny eleccions nacionals. La societat catalana no mereix el perllongament d’aquest espectacle cínic de la política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El socialistes prefereixen parlar de rel.liquies entre ells, que no d’assumptes que bullen més s i que els poden perjudicar.