La badia, una gran petxina d’aigua, és al tard dels dies d’agost un continent de barques estàtiques, unes són com grans peixos mecànics, d’altres són les de pals i veles.
Les veleres naveguen sense pressa, plàcides. Foren un enginy artesà, humil, de disseny econòmic i geometria triangular, fetes amb materials naturals, papir, cuir, lli i fusta. Les veles que es veuen són llatines, les que duen el nom del poble sobirà de la Mediterrània, pervenen potser de la quadrada, però els seus orígens són encara avui incerts; els artesans primers podrien haver estat els homes del Mar Roig que gosaren de navegar-hi impulsats pels vents. Negres n’hi hagueren, testimonià Homer, invisibles en la foscor de la nit, imatge d’horror quan l’aurora les deixava veure i veles de porpra com a símbol vanitós de riquesa. A la badia les llatines són blanques com ales de gavina.
De lluny estant són les puntes del brodat escumós.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!