El calendari de la campanya oficial sobre l’Estatut acaba amb el referèndum el proper diumenge,18. El desenvolupament de la campanya ha estat ensopida i, en línies generals, correcte com cal esperar a l’"oasi català".
Nogensmenys aquesta campanya ha estat diferent a d’altres, suposa un precedent que pot consolidar l’espanyolització, la regionalització política de Catalunya. La participació permanent de polítics espanyols a mitings i actes dels partits d’obediència espanyola durant la campanya n’ ha estat la característica rellevant : hi han desfilat Rodríguez Zapatero, Fernàndez de la Vega, Pérez Rubalcaba, López Aguilar, Rajoy, Aguirre, Ruiz Gallardón i d’altres.
Quan un polític espanyol arriba a Catalunya tot ho transmuta, atrau micròfons i imatges, es converteix en el centre d’atenció , en el centre de la terra perifèrica. El PSOE i el PP s’han incrustat a la campanya, s’han apropiat i desnaturalitzat el nostre Estatut i s’han convertit en rostres habituals de la política catalana. Com si fos natural, com un presagi, com si no hi hagués nació nostra. La posada en escena ha estat espanyolitzada, espanyols els continguts i la llengua catalana substituïda per la castellana.
Només ens hem resituat en veure o escoltar els actes organitzats per CiU i ERC, malgrat la conjuntura d’avui que els situa en posicions contràries han estat un troç de verdor en el paisatge mesetari , actes nacionals no dependents del dualisme polític espanyol. L’oasi potser.
Cal pensar-hi per a no perdre’ns.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Modestament, crec que l’espanyolització va començar quan el tripartit va fer sortit un diputat de les Corts espanyoles escollit per la circumscripció de Madrid al balcó del Palau de la Generalitat com a garant de la política catalana. "El nostre govern és al servei de la teva causa", va ser la interpretació que en vaig treure d’aquella foto. Que també alguns es van fer, tot i que ara tinguin al.lèrgia al revelatge. Catalunya com a peó de l’escac ‘autonòmic’ en la partida que juguen PP i PSOE per arribar a La Moncloa. Fou sagnant veure a El Pais el mapa de l’Espanya ‘autonòmica’ on Catalunya apareixia amb el mateix color que d’altres ‘autonomies’: ‘territorios socialistas’. Del tripartit, ni un borrall.
És que amb tanta baralla caïnita no anirem enlloc que no sigui a la uniformització espanyola.
Tan dificil és d’entendre que en les qüestions nacionals us heu de posar d’acord encara que sigueu de partits diferents? I no em diguis que la culpa és dels altres que això també ho diuen ells.
En sou els principals responsables d’haver arribat a aquesta situació. Al catalanisme li cal un front comú en lloc de les vostres picabaralles absurdes.
És qui pacta a Madrid per interessos de partit qui espanyolitza la campanya
Totalment d’acord amb el que comentes. El panorama polític català ha començat a patir una espanyolització des que en ZP va treure el nas pel balcó de la Generalitat; postal més pròpia de Múrcia o Extremadura que de Catalunya.
D’aleshores ençà només hem fet que incidir més en aquesta direcció. CiU i ERC haurien de meditar molt al respecte i mirar de fer reset.
Estic plenament d’acord. De fet, anava a posar un posting pràcticament en el mateix sentit (encara que suposo que amb altres mots 🙂
Aleshores, per què CiU no ho ha denunciat durament ? Aquí han vingut els del PPSOE a parlar de la pau del País Basc, per exemple. Per què en Mas no li ha dit clarament al seu amic ZP que fotés el camp de Catalunya, que aquí no hi pintava res ?
I una altra pregunta : en Mas (no diguem en Durante…) seguixen insistint en participar en el Govern d’Ecs-panya. ¿ Això no és pas una espanyolització de la política catalana ? ¿ Des de quan uns hipotètics nacionalistes s’afanyen a anar a manar a Madrid ?
El que està passant avui a Catalunya és la malaurada transposició del vell somni d’en Maragall: l’intervenció activa dels polítics catalans en la política espanyola. La foto del Palau amb ZP era una bestreta dels meravellosos anys a venir: "Ho veieu? -semblava dir en Pasqual-. Quan ell sigui president d’Espanya (cap allà el 2008, pensaven tots), els catalans tindrem poder de decisió a Madrid, com a part capdavantera que som de l’Espanya Plural". El PP seria a hores d’ara al govern, l’atmosfera a Catalunya hauria estat d’unió de les esquerres en situació de resistència numantina contra els brams fexistoides de la caverna, i el 2008 un Sant Jordi Gloriós nascut a León hauria arribat al govern espanyol per redimir-nos de les dures proves passades. Després de veure les peticions de reforma de l’Estatut estavellades contra el frontó de Zaplana i Acebes, el clima de tensió hauria arribat tan amunt que, amb ZP acabat d’aterrar a La Moncloa, hauríem demanat ja el referèndum per l’autodeterminació. Sí? Segur?
No. En un escenari així, el simple destronament del PP ja hauria actuat de bàlsam, i tal com ara, qualsevol estatutet sorgit de la sala de parts del parlament espanyol ens hauria complagut pel simple fet que faria la guitza, tant o més que ara, al PP. La decepció de l’independentisme hauria estat la mateixa que l’endemà de la publicació de la foto Mas-ZP, i estaríem com ara, a punt d’aprovar un estatutet lamentable contra el PP.
Tràgicament, els màrtirs de l’11-M de Madrid ens van estalviar dos anys i mig de temps. Sense necessitat d’arribar al 2008, ara ja sabem que el PSC és un càncer per a Catalunya, i que el PP i el PSOE ens sodomitzen igual, només que els progres ho fan amb vaselina i els fatxes sense. El resultat, però, és el mateix: el cul com un tomàquet i dient "sí señor".
El somni d’en Maragall és inviable, per una simple qüestió, i és que les peces que sempre ha volgut que encaixessin pertanyen a dos jocs diferents: Catalunya és un puzzle mural de dues dimensions i 1000 peces, i Espanya un d’aquells trencaclosques quadriculats de 16 peces per la canalla. I el nostre president s’ha passat tota la vida somiant amb fer encaixar els trossos de l’un amb les peces de l’altre, com un simi maldestre que gasta les hores, els mesos i els anys esforçant-se per acomplir una comesa impossible. Així ens ha anat.