Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

29 de gener de 2016
2 comentaris

Una cabessa de safrà

blog-banner-azafran-950x280

El notari públic Jaume d’Arters, manresà, escrigué amb posat seriós i perfilada cal·ligrafia les últimes voluntats del veí Bernat de Cases. Bernat es disposava a pelegrinar a Santiago, a Espanya, el camí era llarg i perillós, podia no tornar, morir en un accident o ésser assassinat per malfactors, deixava al mas la família, la bona esposa Elisenda que plorosa dempeus escoltava les paraules que el senyor notari transcrivia al pergamí, “ad limina Sancti Iachobi et in Spaniam pergens et mortis periculum incurrere timens”, els temors que des de feia més de cent anys els testaments dels pelegrins testimoniaven. Era el 20 de febrer de l’any del Senyor 1294.

Bernat era pietós i no era ric, manà que si moria pel camí el seu cos fos enterrat en el lloc de la defunció , féu llegats per la salvació de la seva ànima a l’església de Santa Maria de Manresa i a la de Montserrar i entre els béns deixats a la dona, Elisenda, n’hi hagué un de prou valor, una “cabessa de safrà”.

El safrà, l’al-za’faran àrab, el groc, era ja l’espècia d’Occident, Catalunya i Aragó n’eren els grans productors; una espècia de gran valor,  cosmètic per al cabell i la pell, colorant per a pintar les miniatures dels manuscrits, tint per a robes de llana, d’ús medicinal i gastronòmic. El safrà fou el producte protagonista de l’exportació catalana als segles XIV i XV , reportava importants ingressos fiscals i familiars i fins i tot per a castigar-ne el frau el mateix rei en Pere , dit el Cerimoniós, establí al 1353  per als infractors “la pèrdua del puny i la crema del safrà fals” mentre que anys abans a Cervera s’instituïren els “veedors del safrà i el pes d’aquel”.

La cabeça de safrà dada en testament per en Bernat de Cases a la seva muller Elisenda era un important llegat, voldríem creure que no era una cabeça, un bulb tan sols, sinó una plantació de bulbs, tal com en un document  de l’any 1346 llegim que un pagès del Bages  vengué la meitat “del cap de safrà” que tenia plantat en una feixa de terra. Un cap, una cabeça de safrà, per a consolar de la mort del marit la bona vídua Elisenda.

    1. Chi lo sa?… si morí pel camí els seus pietosos llegats a l’església li feren guanyar el cel i si tornà sa i estalvi amb la petxina de Betanzos cosida a la capa, hi arribà perdonats els seus pecats pel Sant. Negoci rodó. Bon cap de setmana, Miquel.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!