Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

12 de juny de 2013
0 comentaris

Un viatge a la lluna, quan el segle XVII començava ( 1.La llengua dels llunàtics”)

Damaso Gonsales, aventurer de noble família sevillana, nét del famós jurista Otto Perez de Salavella, governador de Barcelona i corregidor de Biscaia, fou el protagonista a començaments del segle XVII d’un fabulós viatge interplanetari que el dugué des del volcà Pico de Tenerife a la Lluna on sojornà sis mesos convivint amicalment amb el poble dels llunàtics i aprenent-ne els seus costums i idioma.

L’extraordinari viatge de Damaso Gonsales fou la primera obra de ciència i ficció escrita a Anglaterra que influí en totes les obres posteriors. Fou el seu autor el bisbe anglicà Francis Godwin, bisbe endevinaire, estimador de la filosofia mecanicista, fascinat com tots els intel·lectuals anglesos de l’època per la llengua xinesa, bon coneixedor de les ciències astronòmiques, pare amant de sis fills, fill de bisbe, gendre de bisbe i bisbe ell mateix, erudit, famós per una obra de recerca ingent, la compilació dels bisbes de Britània des dels començaments del cristianisme fins al seus dies.

Godwin nasqué l’any 1562 i morí el 1633, sis anys després de mort la seva obra “The Man in the Moon” fou publicada amb el nom del protagonista, Damaso Gonsales, havia esta escrita l’any 1620 i publicada en llatí al 1629. La novel·la tingué un gran èxit, concebuda com una narració utòpica i picaresca, estructurada en episodis, s’ha convertit en la primera novel·la de ciència i ficció que influí en escriptors posteriors i especialment en l’obra de Bergerac, Swift, Brunt i H.G.Wells.

Gonsales fuig de Sevilla per haver matat en duel un home i inicia un llarg viatge a la recerca de fortuna seguint la ruta dels viatgers portuguesos que acaba a la Xina. El relat del viatge té especial interès en la seva part central, quan Damaso arriba a la Lluna, en descriu l’aspecte, el poble que l’habita, la llengua que aquest parla i la pormenorització de la Terra observada des del seu satèl·lit.

Gonsales viatja des del Pico a la Lluna portat per un grup de “gonses”, unes aus meitat oques i meitat àligues que cada any hi emigren des de Tenerife. Allí el sevillà troba en un lloc paradisíac un poble cristià que venera el déu Martinus, els “llunàtics”, de baixa estatura, pacífic, que vesteix vestits de colors indefinibles que no són ni negre ni blanc, ni groc ni vermell ni blau ni de cap color compost d’aquells. Els selenites parlen una estranya llengua sense afinitat amb cap de les llengües conegudes, el que parlen no són lletres, sinó tons, composta de poques paraules que tenen molts significats, són xifres musicals. Una llengua glossolàlica.

Godwin sent fascinació per la llengua xinesa, que considerava una llengua tonal que en l’escriptura funcionava com un “caràcter real”, una llengua en què les paraules eren les mateixes coses i no notacions o expressions sòniques arbitràries o convencionals. És el model xinès el que adopta com a fonament de la llengua selenita, en un intent de crear una llengua artificial, universal.

Des del moment de la publicació de “The Man in the Moon” la llengua selenita inventada per Godwin ha estat objecte d’estudis, lloances i crítiques.

Però no només la llengua dels habitants de la Lluna ha despertat l’interès dels estudiosos, també les seves intuïcions científiques cosmològiques.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!