Les estrelles brillant al cel de la nit no són només el disseny màgic de l’eternitat, material poètic per a la literatura, batecs de l’univers per als astrònoms, senyals esotèrics per als endevinaires… són també guies d’orientació per als viatgers que saben llegir-les.
Els navegants durant mil·lenis han mantingut el rumb de la nau mirant els estels i les nits sense llum de lluna els caminants que cercaven el perdó dels pecats seguien la cinta tènue i blanquinosa de la Via Làctia. Potser havíem cregut que nosaltres els humans érem els únics éssers sobre la terra que compreníem en la foscor els senyals brillants del cel. No és així. Els ocells migratoris, les foques portuàries i els escarbats piloters es guien de nit en el seu camí per la llum dels estels.
L’escarbat piloter, l’humil insecte, transporta la seva càrrega de femta per un camí estret al lloc de destí orientant-se de dia per la llum del sol; de nit es guia per la llum de la lluna i quan no n’hi ha cerca al cel la llum, però els seus ulls no poden discriminar les estrelles de manera individual puix aquestes són des de la Terra punts de llum la majoria massa dèbils, és la raó per la qual l’escarbat s’orienta en el seu camí per un grup dens d’estrelles, per la cinta de la Via Làctia, la línia difusa de llum blanca que travessa tota l’esfera celeste. La Via Làctia, la galàxia gegantina tan vella com el mateix univers, “el riu del cel”, “el camí dels ocells” no és només una guia de pelegrins, d’ocells, sinó també la llum orientadora de l’insecte més humil, l’escarbat piloter.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!