Coc Ràpid

Enguany en farà 30 que vaig comprar i llegir la “Història del temps” d’Stephen W. Hawking traduïda per en David Jou.Era l’any 1988.

N’he rellegit fragments aquests últims dies, no com un homenatge sinó com a mostra d’agraïment per la finestra que m’obrí per a contemplar el cel amb una mirada nova, per a llegir el llibre del Gènesi amb una comprensió oberta i per a sentir-me part del passat, present i futur de l’univers.

Ignorant dels principis físics que la governaven em vaig endinsar en la lectura de l’obra divulgadora entenent sense comprendre i materialitzant en imatges l’incomprensible. El que Hawking m’oferia era un horitzó infinit, un raonament obert i inconclús , una història inacabada. Des d’aquell 1988 els forats negres m’han acompanyat en moments d’incertesa i hores d’insomni: em deixo caure en el forat negre imaginat, en la zona fosca de l’espai-temps que havia estat una estrella i és ara infinitud, i aquesta imatge em dóna serenor com si em trobés allà on pertanyo.

Hawking canvià la manera de concebre el món, la seva ment prodigiosa en va fer les preguntes i donà les respostes, la seva força moral canvià la manera d’afrontar-se a l’adversitat de la malaltia cruel que patí, la seva generositat el convertí en divulgador del seu coneixement. Ha estat , és i serà un mite de la ciència. La “Història del temps” fou el llibre de la descoberta, mai no agrairem prou que un jove professor de física i poeta en fos el traductor en la nostra llengua, en David Jou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!