Segueixo el judici amb avidesa, el judici que es convertirà en un document patrimonial per a les generacions que ens seguiran i que explicarà la part nuclear de la naturalesa del nostre poble.
Amb orgull escolto la dignitat , intel·ligència, generositat i lleialtat d’acusats i acusades i commoguda retrobo en la seva actitud i paraules l’essència veritable de la política, del servei públic i els principis insubornables de la democràcia. Però quan escolto i sento intel·lectualment i quasi física com cau tota la construcció acusadora i malgrat pugui considerar el president del Tribunal un jutge solvent, no puc aturar una persistent mena de certesa que m’envaeix, la de la incapacitat de comprensió de l’altri.
Poden acceptar els espanyols que el 80% de la població de Catalunya vulgui exercir el seu dret a l’autodeterminació i que,en el seu cas, decidís ésser una nació independent?, poden entendre que els catalans no vulguin ésser espanyols?. Poden entendre que la mateixa ciutadania s’organitzà i va fer possible la celebració del referèndum?. Crec que la resposta és negativa i que aquesta incapacitat d’alteritat els impedeix de poder copsar la singularitat de la societat catalana i l’autoritat moral dels nostres dirigents disposats a ésser condemnats pels seus ideals polítics i la seva fidelitat als anhels majoritaris dels catalans.
Malgrat la congènita incomprensió de la premissa major que impulsà el referèndum, el Tribunal ha de jutjar pels fets imputats, desmentits amb incontestable evidència pels mateixos acusats, no hi hagué delictes de rebel·lió, ni de sedició ni de malversació. L’única acusació pot ésser la d’haver obeït el mandat dels electors i del Parlament. Serà matèria d’estudi als manuals de Dret.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!