Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

16 de setembre de 2013
0 comentaris

Sixena. i4. El final.

Al Museu Nacional de l’Art de Catalunya hi ha l’evocació del que foren els arcs de la sala capitular del vell monestir reial de la Corona caalanoaragonesa, Sixena.
Les restes de les esplèndides pintures murals que els decoraren al s.XIII ens interpel·len, ens traslladen a la seva història lligada a la Corona, monestir de dones, el primer i fundador del Sagrat, Sobirà i Ínclit Orde femení de Sant Joan de Jerusalem, antic del 1188. Les pintures, el retaule, ens recorden les nobles dames que hi professaren, les nenes infantes que s’hi educaren, les malmonjades, les priores que rebutjaren el vot de clausura de les religioses; el color i la modernitat de les pintures ben segur que donaven calor a les humides parets i plaer als ulls i esperits educats de les sorores. 

Al segle XIX el monestir, antic palau reial, era una ruïna, un record boirós de la glòria medieval, de l’esplendor dels segles passats. Les religioses no abandonaren Sixena ni per l’aire malsà ni la pobresa del monestir sinó obligades per l’aplicació de la desamortització dels béns eclesiàstics. Era l’any 1836 del segle convuls.  

Anys després hi tornaren, eren poques, ja no eren les dames nobles sense dot d’abans, vocacionals o no, sinó dones amb vocació religiosa i hospitalària. El monestir en part havia desaparegut, la imponent construcció havia sofert la privació de reformes, la pobresa de la regió, la pèrdua de donacions. Era una ombra de la Sixena de la reina Sança, de la infanta Dolça, de la reina Constança… Just cent anys més tard, el que restava del vell monestir fou incendiat, saquejat i profanat per una columna de milicians anarquistes que es dirigien a Osca. 

La comunitat de monges es refugià a Butsèim. Del monestir eren reconeixibles el temple i una part del claustre, parets ennegrides, ruïnes.  La Generalitat republicana davant de la rebel·lió militar del 18 de juliol de 1936 inicià una activitat incansable de salvament del patrimoni artístic català, la seva actuació fou ràpida i decisiva i en especial la Secció de Monuments que salvaguardà moltes de les pintures murales d’edificis religiosos que arrencà metòdicament i traslladà a Barcelona, ja al mateix any 1936. Aquest any la  Secció actuà també a terres d’Aragó, un equip de tècnics dirigits per Bosch i Gimpera salvà les restes cendroses de les pintures murals de la Sala Capitular del monestir de Sixena i les traslladà a Barcelona. Calia salvar les pintures de valor extraordinari, únic, un fragment de la nostra història i art. Són ara al MNAC, confiades en dipòsit per les religioses santjoanistes. Allà hi són, tresor estimat  admirat i respectat. 

Les poques religioses existents tornaren a Sixena per última vegada i l’abandonaren per sempre l’any 1980, retirant-se al convent santjoanista de Valldoreix. Amb elles acabà la sorprenent història del monestir reial de Sixena, la història lligada a la nostra història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!