Coc Ràpid

Les santjoanistes de Sixena sentien l’orgull de l’origen reial del monestir, el primer  monestir femení  de l’orde al món, d’ésser descendents d’aquelles primeres dotze dames de la noblesa catalanoaragonesa que el 23 d’abril de 1088  es convertiren en les primeres religioses hospitalàries, de ser regides per la regla de conducta que la reina Sança amb l’ajut del bisbe Ricard redactà i de no haver-se mai sotmès al prior de l’orde hospitalari d’Amposta. Tampoc s’hi sotmetrien cinc-cents anys més tard.

Moltes foren les ordres rebudes perquè abracessin la clausura, el Concili de Trento ho féu de manera imperiosa. Les monges de Sixena s’hi negaren, Alguaire, Vallbona i tots els altres convents de dones ho havien acceptat, elles, les de Sixena, mai no ho acceptarien. 

Sixena seguia essent, no podia ser d’altra manera, un lloc pestilent, d’aigües estancades, d’aire malsà, de tisi i pesta. Les monges tenien les portes del monestir obertes, per elles sortien a donar llargs passejos, a restablir-se de la sempiterna tos a casa de llurs familiars, d’anar a visitar els pobles i castells de la seva propietat. Les sortides eren necessàries per a preservar-les de la mort. Així ho expressaren davant de les pretensions de deixar-ne la clausura les religioses d’Alguaire. “si el territori de Sixena fos tan saludable i l’aire que respirem tan pur com el d’Alguaire, des del dia que ens intimaren els decrets del concili s’hagués tancat la porta del monestir però aquí  no defensem la llibertat sinó la vida”.

I era cert, durant deu mesos tancaren les portes del monestir, “tanquem-nos-en la porta i exposem-hi les nostres vides i vegi el món que no refusem la clausura sinó que aquesta és impossible a Sixena”. En aquest temps de no sortir al camp, totes emmalaltiren i moltes moriren; de 34 religioses només dues per Nadal resaren els oficis. El capellà deia missa sobre una tarima, de qualsevulla excavació al terra sortia aigua pestilenta, la humitat regalimava per les parets. Senyors de la noblesa catalana dugueren la seva defensa a Malta i a Roma, foren Miquel d’Olcinelles, senyor de Torre Girona, Geroni Mahull de Sant Esteve de Llitera, Martí Averon de Cubells i el gran prior de l’orde a Catalunya Miquel de Lentorn, fill de Lleida que amb el seu testimoni aconseguiren que el Papa Greori XIII concedís l’exempció de clausura per a les religioses de Sixena.

Orgulloses i rebels, Sixena no era com Alguaire ni Vallbona, la reina Sança ni una paraula digué sobre clausura.

El declivi era imparable, la magnificència del palau, les donacions, les nobles dames disposades a professar, el passat ja mai no retornaria. Sixena seria un record, el final era proper.