Coc Ràpid

El monestir reial ha perdut l’esplendor d’antany. Les sorores, dames de la noblesa catalanoaragonesa, han fet construir les seves dependències individuals al claustre amb les serventes. Ja no calia que la priora dugués sempre al damunt les tres claus per  a obrir les arques que guardaven els documents de l’Arxiu de la Corona, el rei Jaume II, feia cent anys, al 1310,  els fou traslladar a l’Arxiu de Barcelona.

Sixena, el monestir-palau, no era un convent de clausura, però l’aire que respiraven les religioses seguia essent malsà, els efluvis pestilents de les terres pantanoses continuaven enverinant els pulmons d’aquelles dones, moltes de les quals morien de tuberculosi. La humitat impregnava les parets i terra del monestir. Moltes també eren malmonjades, aquelles obligades pel pare a confinar-s’hi per  a no donar-lis dot per a casar-se. Una d’elles fou Isabel d’urgell i Montferrat, filla del comte d’Urgell Pere II i germana de l’últim comte, Jaume el dissortat.
 
  

Passaren els anys i no ho feien debades. Al 1410 la història de Catalunya donà un tomb inesperat amb la mort sense descendència del rei Martí. Dos eren els principals pretendents a ocupar el tron, el castellà Ferran d’Antequera i el comte d’Urgell, Jaume, casat amb la filla del rei Pere III, Isabel d’Aragó i Fortià; la Corona es debatia en les seves afeccions. Els nobles aragonesos recolzaven les pretensions de la dinastia castellana, el cenobi de religioses de Sixena abraçà la causa del comte català. Isabel d’Urgell n’era la priora.

Quan Ferran d’Antequera es coronà monarca a Saragossa l’any 1414 obligà l’esposa, filles, mare i germanes del comte Jaume a assistir-hi amb el sèquit reial, i tot seguit els empresonà al monestir de Sixena. Isabel d’Urgell, les dues nenes i les germanes hi foren retingudes durant un temps, confiscades les seves terres, castells i tota mena de béns. La crueltat del nou monarca contra les dones de la família del comte d’Urgell fou gran, les deixà en la pobresa, separà les filles de Jaume, nenes de 5 i 6 anys, de la mare i se les endugué a Castella, de ben poc serví que la priora Isabel enviés als actes de la coronació a tres de les més nobles dames del monestir o els mots desesperats de l’esposa del comte “e record-vos, senyor, que mare son, vídua de marit viu, e ultra que no he altra consolació sinó aquestes filletes…”. 

Les germanes del comte dissortat, Elionor i Cecília seguien al monestir quan Alfons, anomenat el Magnànim, pujà al tron; fou ell qui permeté que marxessin al monestir de Corbins, per a no morir de la pesta. Cecília més tard es casà i Elionor es retirà a un lloc desèrtic de Montblanc on morí com eremita.
Isabel, la priora, morí a Sixena i les seves despulles dipositades en un sarcòfag a la capella de la Trinitat. Era l’any 1434. Fou l’última dama de la dinastia catalana que professà al monestir, aquell del qual el rei Jaume I digué , “e nos érem en Seixena als Rams, que teníem aquí per honrament del monestir que féu la Regina dona Sança que era nostra àvia”.

La dinastia castellana que regnà sobre la Corona catalanoaragonesa abandonà el monestir reial de Sixena. I l’esplendor i valor estratègic de Sixena es consumiren. Li havia arribat el declivi.