Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

21 de gener de 2013
5 comentaris

“sibarita” (1)

“Sibarita” és una paraula que evoca sofisticació, imatges de luxe i finor de paladar del viure. No és paraula romànica, tampoc anglogermànica, té els seus origens en la llunyania dels segles, en el nom d’una ciutat del sud d’Itàlia, de la Magna Grècia, la ciutat de Sybaris de curta i plena història.

Sybaris tingué una història de dos segles, fundada per Sagaris l’any 720aC i destruïda el 510. No fou fundada per mandat d’un oracle per a honrar un dels molts déus grecs, no fou coneguda pels seu herois, no en tingué, res miraculós no hi hagué ni en el seu origen ni en la seva història i així i tot el seu poble es convertí en una llegenda.    

Sagaris establí la colònia, la més antiga grega, a la vora de dos rius, el Cratis i el Sybaris del qual prengué el nom. Ben aviat la ciutat es convertí en l’enclau que lligava el comerç entre els pobles de Grècia i els d’Etruria, els seus habitants eren rics, la terra era fèrtil, pels seus mèrits es convertí en una gran potència política, fundà colònies, conreà el luxe, s’hi apassionà i despertà l’enveja de les ciutats veïnes, en especial de Crotònia que li declarà la guerra.

Els sibarites perderen la guerra, l’odi dels crotonis era tan gran que desviaren les aigües del riu inundant i convertint en llot la felicíssima ciutat de Sybaris. L’odi i l’enveja no se saciaren amb la desaparició de Sybaris i la persecució dels pocs supervivents de la matança els crotonis volgueren destruir-ne el record de la seva refinada civilitat i magnífic esplendor i generació darrera generació difongueren històries humiliants i satíriques sobre la manera de viure dels sibarites que han perviscut fins avui.

Calia demostrar que la breu vida de Sybaris i la seva total destrucció era un càstig; com Sodoma i Gomorra fou castigada pels seus vicis, els déus de l’Olimp castigaren els sibarites per la seva lascívía i deparavació moral. S’explicava i s’escrivia que un sibarita dormia sobre una espessa capa de pètals de rosa i que es queixava que no podia dormir quan un dels pètals estava arrugat; també es deia que els genets sibarites havien ensenyat llurs cavalls a ballar seguint el ritme de la música de flautes i que en l’última batall els crotonis acompanyats de flautistes tocaren aquell ritme, els cavalls sibarites començaren a ballar i feren caure els genets sobre el camp.

La realitat no era aquesta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!