La remembrança de la mort del President Companys em condueix sempre a en Josep Benet, l’historiador i patriota que millor ens la reportà per tal que mai no fos oblidada. Benet ens coneixia bé, sabia que deixem de recordar i honorar amb facilitat, que de tant en tant dediquem un dia al record d’homes i dones que han esmerçat la seva vida, la seva intel·ligència a fer més digna i millor la nostra, a donar-li un sentit superior, Benet sabia que a l’endemà de l’acte protocolari i dels articles encomiàstics els retornaríem a l’oblit.
Avui diem adéu a Max Cahner, quasi oblidat durant anys, malgrat que la seva ingent obra ens acompanya a molts cada dia. Cahner, Benet, Palau i Fabre, Colomines, Ainaud, Barrera, Triadú, Sales, Sarsanedas… el fil roig fluí durant els anys més difícils de la nostra història, també en els recents, mai no es trencà ni perdé el color de la passió per la pàtria.
Uns foren supervivents, tots han estat gegants, com els cíclops de l’épica mítica, que repicaven a la forja el batec del cor del poble, forjadors de la nació, cadascú des del seu lloc, temps i mirada.
Els trobo a faltar… Potser és la tardor.