Coc Ràpid

De lluny estant semblava un mas rònec, un casalot mig enrunat en un mar de terres herboses i ennegrides, unes pedres rogenques, un àbsis que guardava un altar sense sagrari, una porta de fusta corcada sempre oberta que cap pagès no traspassava, el testimoni de l’abandó i la mort sense història que la gran pesta deixà en les terres catalanes. La pesta negra, la negra mortaldat que des de l’Extrem Orient havia arribat al Principat portada per les naus sortides dels ports de Gènova  i Marsella . Havia mort  Joana de Foix, l’esposa del comte de Ribagorça, les infantes Maria i Blanca, mortes com tantes dones i homes del poble pel gran mal que no distingia entre nobles i pagesos, descreguts i creients, i que matà entre molts els cinc canonges que habitaven el monestir de Sant Ruf lleidatà i també el bon metge Jaume d’Agramunt que havia escrit el “Regiment de preservació de pestilència”. Era l’any de 1348, el de la gran pesta i el de l’ominós progrom contra els jueus del Call barceloní.

Sant Ruf ha estat un monestir de curta i poca història, tan sols uns dos segles perdurà malgrat haver tingut el seu neixement lligat a la glòria conqueridora de Ramon Berenguer IV. Al 1148, conquerida Tortosa, el comte en nomenà bisbe el seu gran amic Ramon Gaufred i Oleguer, bisbe de Vici i abat canonical de Sant Ruf d’Avinyó, i quatre anys més tard, seva ja Lleida donà a la gran abadia provençal unes terres properes on hi havia una mesquita per a fundar -hi un monestir. Al 1156 sobre l’antiga mesquita el mestre d’obres Pere de Coma inicià la construcció del monestir sota les ordres dén Guillem el primer prior, havia d’ésser el model seguit a la Seu de la ciutat conquerida, però mai Sant Ruf no fou acabat. Nasqué per la influència de la important abadia provençal, estimada pels comtes catalans, pel renom de Ruf, el sant company de viatge a terres catalanes de Pau de Tars, el primer cap de l’església tortosina, el fundador de la comunitat cristiana d’Avinyó on morí i fou enterrat, sant Ruf. L’església canonical agustiniana de Lleida visqué dos segles, quan moriren els cinc canonges que l’habitaven, la influència i brillantor de l’abadia mare s’esllanguia, d’aquesta romanen el campanar i el cor, del monestir de Lleida, l’inacabat, dos àbsis, unes dovelles…

Runes, pedres que recorden la nostra història, la dels comtes-prínceps ardits, poderosos i conqueridors.  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!