Rufián, diputat d’ERC al Congrés, s’equivocà de discurs, de lloc i de públic en la seva intervenció en la sessió d’investidura d’en Rajoy. No pronuncià un discurs, dictà un seguit de frases curtes, pretesament incisives i intel·ligents, que malgrat podria semblar que eren adreçades a la bancada socialista eren formalment twits destinats als receptors mediàtics. Fou una intervenció desafortunada, un error polític i una actuació d’ingenuïtat tacada de supèrbia.
Un Parlament és el lloc de la crítica, l’art dialèctic, el raonament, la defensa i l’atac, és la tribuna del discurs oral, de la frase ben trobada i travada, no és la pantalla del mòbil on s’escriu un twiter . Rufián s’equivocà en la forma i no per manca de talent sinó per la seva addicció a la reproducció exitosa de les seves piulades, frases curtes, llargs silencis per a enllaçar-les.
Reprotxar, censurar el posicionament majoritari socialista era una acció adient i necessària políticament i parlamentària, Rufián podia fer-ho però s’equivocà en l’ús de l’atac cru, de l’insult al PSOE sense matís, en la recerca de l’aplaudiment fàcil sense la reflexió i subtilesa política deguda.
El twitter és enganyós, el nombre de “seguidors” també. Llàstima!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!