Vivim un nou temps, la construcció de la nova Catalunya es fa per una exigència de la societat, que exigeix dels polítics que serveixin la nació i no el partit i que aquest es disposi en el seu conjunt a servir aquella. No tots els polítics ni partits catalans s’han adonat que la societat catalana ha accelerat el temps de la història, segueixen immersos en el temps passat, el que regeix el rellotge d’Espanya. Són partits i polítics crepusculars.
D’altres polítics i partits s’han reinventat, viuen la contemporaneitat com una nova modernització, s’han allunyat del pessimisme i de la gesticulació, posen la seva vocació i força política al servei de la viabilitat del futur i comparteixen i gestionen l’esperança de gran part de la societat. Viuen en el temps regit pel rellotge de Catalunya.
En Duran és un polític crepuscular, en l’última carta setmanal adreçada a seguidors seus i del seu partit i a lectors en general ho demostra, per a ell res no ha canviat fonamentalment ni canviarà, viu en l’altre temps de la història. S’hi identifica amb un profeta polític -jo ja ho vaig dir i no se m’escoltà- , amb una certa grandiloqüència s’autoqualifica de patrimoni polític que posa al servei d’UDC. Ho recalca en anunciar per a qui el vulgui escoltar que està disposat a encapçalar qualsevulla candidatura del seu partit, ja sigui a ocupar un lloc de diputat a Europa, al Congrés espanyol -res no ha canviat ni canviarà, creu- o a la Presidència de la Generalitat.
El que ens ha volgut fer saber en Duran és que UDC, amb ell al capdavant, volarà sola, que no hi haurà una federació electoral amb CDC i el que nosaltres entenem és que el temps d’en Duran és el d’Espanya i no el de Catalunya. Entenem que irremeiablement Duran és un polític crepuscular. I no n’és pas l’únic.
En una obra publicada a Buenos Aires l’any 1939, titulada “La esencia de los nacionalismos: sus virtudes y sus peligros.”, del qui fou Vicepresident del Consell Permanent de la Mancomunitat d’En Prat de la Riba, Alcalde de Barcelona per la Lliga Regionalista i President de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, l’advocat barceloní Lluís Duran i Ventosa, hi figura un epígraf titulat justament “El derecho de la Nación a convertirse en Estado.” En aquesta obra que és un clar antecedent i fonament dels treballs previs dels vigents “Drets Humans”, el Sr. Duran i Ventosa distingeix amb agudesa entre el Dret al Principi de les Nacionalitats i el Dret a l’Autodeterminació, distinció que per als catalans està en camí de resultar del tot intranscendent després d’haver posat a prova les capacitats democràtiques de l’estat espanyol. La publicació d’aquesta obra i la seva important influència posterior en la construcció d’una de les institucions polítiques modernes de major importància i abast com són els Principis de les Nacions Unides, és
un dels punts culminants del catalanisme polític, malgrat la coetània desfeta bèlica de la Generalitat Republicana, primer en mans dels pistolers hereus d’En Lerroux, i finalment en mans de la coalició de les dictadures feixistes amb els africanistes, passant per la descatalanització del “Ejército Popular Regular”.Em temo que l’obra del Sr. Duran i Ventosa, atenent la seva transcendència gaire bé ignorada per nosaltres mateixos, és encara el zènit vigent del pensament d’un moviment que es forja l’endemà de la desfeta del 1714 i que estem a punt de superar si aconseguim els nostres propòsits de disposar de nou d’un estat propi, lliure i independent.
Però una cosa és el pensament polític i una altra cosa és la pràctica política. La trajectòria del propi Sr. Duran i Ventosa ens ho mostra quan acceptà la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya posterior a l’efímera proclamació de la Tercera República Catalana pel President Companys el 6 d’Octubre del 1934, perquè fou actor d’una pràctica del catalanisme que disfressa les seves debilitats, pot ser lògiques però no combatudes amb prou fe i perseverança, en aquestes distincions que aplicades al nostre cas pretenen farisaicament que l’estat espanyol no és un estat assimilista, o que en tot cas hi ha un marge d’acció per frenar les seves violències des de l’interior del sistema.
Tots els dirigents polítics que a la vista dels projectes educatius i de les pràctiques lingüístiques institucionals
encara proclamen el seu projecte de mantenir-nos dins els Estats assimiladors malgrat aquestes evidències de la fossilització de l’espanyolització en una equivalència a la castellanització, i també del republicanisme en l’afrancesament, tant els els hi escau la maledicció amable de Na Carme-Laura Gil, que els considera crepusculars, com la més dura de Mossèn Armengou que a mi em sembla més adequada amb els seus qualificatius de degenerats i desertors, i que per això reprodueixo tot seguit de la seva obra “Justificació de Catalunya”.Desnacionalitzar-se voluntàriament és signe de degeneració i d’impotència. Només les persones frustrades han seguit aquest dissortat camí. Aquesta deserció té totes les característiques d’un crim contra natura, és una inversió espiritual… L’home que a la seva terra es constitueix en introductor d’una llengua forastera en detriment de la llengua pàtria, és importador de costums estranys que adulteren les formes de vida originals sense fer-les progressar, és un degradat i un miserable. Té obligació d’emigrar a la seva pàtria electiva, ha perdut tot dret al seu país. En tot cas, només pot reclamar vuit pams de corda i un arbre mort on penjar-se. I, encara, que es podreixi penjat enlaire, sense que el seu cos espuri contamini la mare terra de la qual s’ha avergonyit. El Sr. Duran Lleida i els altres crepusculars unionistes s’avergonyeixen de nosaltres i pretenen servir-nos. El Sr. Duran Lleida i els altres desertors de la nostra pàtria s’avergonyeixen del nostre propòsit de ser lliures i s’ofereixen per dirigir-nos. Donem-els-hi a tots ells vuit pams de corda: un pam per dir-els-hi que no volem més assajos amb els polítics espanyols, un pam per reclamar-els-hi que obrin els ulls a la manca de cap projecte comú amb la casta dirigent espanyola a la qual servilment es sotmeten, un pam per exigir-els-hi que abandonin tota esperança en el seu cinisme i en la seva covardia, i cinc pams més perqué s’els reparteixin entre ells segons siguin de dretes: nostàlgics del franquisme, cristians porucs i ben pensants o lliberals avariciosos; o d’esquerres: socialistes centralistes o internacionalistes per fugir d’estudi. Que es pengin tots juntets que nosaltres els enterrarem en l’oblit.