Era a la sala d’espera. De les parets-blanques- penjaven unes fotografies que ella cregué artístiques, corbes, espirals, grànuls flotant en un espai acuós. Una imatge sobresortia atraient la mirada: una flor gegantina. Li semblà un tornassol, la flor de sol americana, la flor de sol que veié per primera vegada un dia d’agost al poble. La fascinà aquella rèplica del sol, disc i halo galàctic, que arrelada a la terra contorsionava la llarga tija per a seguir el camí de l’astre i que quan aquest s’amagava romania capcota, trista.
A la fotografia la inflorescència era negra amb un halo fet de flors de color groc viu i pàl·lid. Era un tornassol, el sol?… La circumferència era potser un forat negre de l’univers, la matèria negra misteriosa o era la boca enorme d’un pou que amb la seva negror xuclava la mirada.
Retornà. No era pas una flor, ni un forat negre, ni el mateix sol que cega la mirada de qui vol descobrir el seu misteri. Era un ull humà, la nineta fosca com la nit i l’iris envoltant-la.
La nineta, la metàfora universal amb gènere femení, la petita persona que hi veiem quan mirem el disc profund on ens enfonsem i hi perdem.
Era a la sala d’espera de la consulta d’un oftalmòleg. Pensà que el nostre món és un món de rèpliques.