Coc Ràpid

Era un dia calorós. Set persones assistiren a l’enterrament d’aquell home, el desconegut que havia mort sobtadament d’un atac al cor mentre era a la parada de l’autobús. El dia era xafogós, la calor de finals d’agost a New York és humida, aclaparadora.

Té 59 anys, espera el bus, duu una cartera de documents sota el braç, viu en la  solitud de la pobresa i la malaltia. L’aire li sembla irrespirable, li ve el record del gas del camp de Trebinkla, els pobres pares, les víctimes dels maleïts nazis. Sent un dolor insuportable al pit, cau al terra mort. Els curiosos que l’envolten no el coneixen, no li sorprèn, gairebé ningú el recorda. Voldria explicar-los-ho, intentar convèncer-los…

He viscut per un únic objectiu. Sóc Raphael Lemkin, jueu polonès, jurista, vaig marxar de Polònia als Estats Units quan els soviets l’envaïren. Potser per la meva condició de jueu vaig assumir aquella missió, convèncer els governs del món que si assassinar un home és un crim, assassinar un poble és també un crim. Encara no havia viscut el gran horror, però la memòria dels armenis massacrats, dels pogroms de la història, dels pobles anihilats m’ordenava convertir-me en la seva veu …

L’any 1933, jo en tenia 33, a la LLiga de les Nacions de Madrid vaig proposar que les lleis consideressin dos nous crims, matar membres d’un grup ètnic pel fet de pertànyer-hi i destruir el patrimoni cultural d’un poble, els vaig anomenar respectivament “barbarisme” i “vandalisme”. Deu anys després, al 1943, els meus pares i 47 membres de la meva família, jueus, moriren gassejats a Treblinka, el camp de l’horror. Vaig donar nom a l’horror, vaig crear la paraula per a designar legalment el crim, “genocidi“. Era l’any 1944, vaig definir l’assassinat en massa d’un poble, el jueu, pels nazis com un crim polític, “un pla d’accions coordinades per  a la destrucció dels fonaments essencials de la vida d’un grup nacional amb l’objectiu anihilar-lo”. Ho recordo bé, Churchill li deia ” un crim sense nom”.

L’any 1945 acabà la guerra. L’any 1948 vaig formar part del grup de juristes americans del procés de Nuremberg, on no es considerà el crim de “genocidi”. Em sentia sol, sortosament vaig trobar un altre solitari, també jurista, el cap del Consell d’Estat francès, en René, en René Cassin, junts vam aconseguir que l’any 1948 les Nacions Unides a París diguessin “mai més” i que es promulguessin dues lleis que havien d’ésser ratificades, la primera fou la Convenció del Genocidi, la segona, la Declaració dels Drets de l’Home.

Em sento trencat, la indiferència del món i dels governs del món pel crim del genocidi m’han emmalaltit, m’han tret la força. Estic malalt, sol, visc en la pobresa. La meva veu que ha estat la veu dels pobles assassinats, la meva consciència que ha estat la dels pobles anihilats no tenen qui l’escolti.
Aquesta xafogor!, aquest dolor al pit…

Raphael Lemkin, 1900-1959.

(Nota. La Convenció del Genocidi fou promulgada l’any 1948, al 1970 la ratificà Gran Bretanya, al 1988 els Estats Units. René Cassin rebé el Premi Nobel de la Pau l’any 1968)