Coc Ràpid

Molts són els pelegrins, homes i dones, asseguts als peus de l’imponent Ròc Amador, recuperen forces del llarg romiatge abans d’enfilar la dura pujada a la vila de les moltes esglésies. Un home es posa dempeus, té uns 30 anys, 33 potser, duu la capa de pelegrí,  sarró i bordó, cabells llargs i barba descurada, el capell de sol a l’esquena; té els ulls brillants, febrosos. Beu aigua de l’Aizou per a calmar la cremor de la boca, mira un cop més la cima del penya-segat, s’agenolla, diu unes oracions i de manera decidida comença a pujar de genolls i a peu ajudat pel bordó  l’escala robada a la roca que l’ha de dur al santuari de nostra Dona de Rocatallada, la marededéu negra amb el cos recobert de plata, negra com la imatge venerada al monestir de Montserrat, on ha sojornat en deixar la ciutat dels pares, Barcelona.

Mentre puja la falda rocosa sent el toc de campanes del santuari que celebra el salvament dels mariners d’una nau perduda, Dona Santa Maria n’ha fet el miracle. Lloada sia!. Ramon li demanarà força per a realitzar el que ha promès al Senyor , posar la seva persona en perill de mort per honor de Jesucrist, tornar “los infels e incrèduls a la veritat de la sancta fe catòlica, escriure uns llibres bons i altres millors, impetrar construir monestirs perquè homes savis i literats estudiessin i aprenguessin la lengo aràbica e de tots los altres infels”. Ho demanarà davant l’altar de Santa Maria i de la tomba de sant Amador. Respira amb dificultat, esbufega, l’ascens ha estat dur, fins i tot per a un home jove com ell. Quan surt del santuari se sent ple de força, veu l’espasa Durandal aferrada al terra que mai ningú podrà fer seva, l’espasa que Rotllan  abans de morir llançà al cel i de manera prodigiosa s’inclavà davant de l’església de la Verge negra, Ramon es referma en el seu propòsit, ell no serà un heroi que brandarà una espasa, ell proclamarà la veritat catòlica a tots els pobles i gents i posarà la seva vida en perill de mort per honor al Senyor de la Creu.

Posa unes provisions al sarró per al llarg romiatge que encara ha de fer, pel camí francès arribarà a la Vascònia i la Castella i l’acabarà a l’església de Sant Jacme, l’apòstol. Torna fort, decidit, net dels pecats comesos, els amors adúlters, les passions, les faltes inconfessades. És un home nou. Ha deixat per sempre la jove esposa i els petit fills Domènec i Magdalena. No ho ha plorat.

( Any 1265 )

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!