Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

23 de juliol de 2013
1 comentari

Què passa ràpid, el temps o la vida?

Només quan ella s’ha fet gran s’ha adonat de la subtil diferència entre “temps” i “vida”.

“El temps passa volant” és la la frase que diem quan vivim circumstàncies plaents, quan som feliços, quan tenim un somriure al pensament; fins i tot les criatures de tres i quatre anys perceben que el temps del joc és curt, que el dia acaba massa aviat.

Ella havia entomat el temps com una dimensió aliena al viure, ara l’identifica amb un element consubstancial del viure. El nombre dels anys viscuts li sembla esquifit, en realitat un nombre quasi permanent de dos dígits, però més esquifit li sembla el nombre possible d’anys que li queden per viure, perquè per molts que siguin difícilment o inútil serà de tres xifres.

Ara no li sembla que el temps passa ràpid sinó que la vida és curta, creia que el temps era només temps, quelcom que li pertanyia i que distribuïa i emprava al seu albir, ara s’ha adonat que el temps és la vida i que mentre tingui un somriure al pensament aquella li semblarà curta.

Ho tenia al calaix dels oblits: el “geni” llatí entengué “temps” com el batec del cor, un aspecte puntual de la durada del temps; emprà “aevus”, “edat” per a explicar el pas del temps i “vida” com  a contraposició a “mort”. I, en condicions de normalitat confortable, sembla evident que cal tenir una certa edat per a entendre el significat primigeni dels mots.

  1. A mida que posem anys, tenim sempre tres camins al davant: fer veure que no hi ha res més que els cicles anuals naturals i mirar de no posar excessiva atenció en el rastre del temps en nosaltres mateixos, en els nostres cossos i ànimes; mirar amb nostàlgia el passat; i prendre consciència del fil del qual nosaltres en som un petit trosset. Segurament que el millor és fer-ne una trena dels tres, que és la manera de filar la tela de demà, conèixer les ombres de l’avior i de la primavera la llavor. Sovint davant de qualsevol cosa, un fruit, un marge, un pensament, un gravat antic, una música, em pregunto sobre el fil humà que l’ha fet possible i hi veig no el geni que vol immortalitzar-se, si és que hi és, posant-se en primera línia de l’escenari del temps, sinó la multitud anònima que un dia fou un vel de nuviances i sense la qual no hi hauria ni aquell testimoni ni jo mateix. Jo hi trobo ressonàncies d’En Lao Tse que em donen molta pau i penso que estic aprenent a ben morir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!