A mida que posem anys, tenim sempre tres camins al davant: fer veure que no hi ha res més que els cicles anuals naturals i mirar de no posar excessiva atenció en el rastre del temps en nosaltres mateixos, en els nostres cossos i ànimes; mirar amb nostàlgia el passat; i prendre consciència del fil del qual nosaltres en som un petit trosset. Segurament que el millor és fer-ne una trena dels tres, que és la manera de filar la tela de demà, conèixer les ombres de l’avior i de la primavera la llavor. Sovint davant de qualsevol cosa, un fruit, un marge, un pensament, un gravat antic, una música, em pregunto sobre el fil humà que l’ha fet possible i hi veig no el geni que vol immortalitzar-se, si és que hi és, posant-se en primera línia de l’escenari del temps, sinó la multitud anònima que un dia fou un vel de nuviances i sense la qual no hi hauria ni aquell testimoni ni jo mateix. Jo hi trobo ressonàncies d’En Lao Tse que em donen molta pau i penso que estic aprenent a ben morir.