El PSC no para d’equivocar-se, camina d’error en error. El proppassat dimecres, 15, el PSC-PSOE votà amb el PP i Cs una resolució presentada per aquest grup en contra de l´ús preferent de la llengua catalana a l’Administració, hores després adduí que els seus diputats hi havien votat favorablement per error. Si fou un error vol dir que la sra. Parlón i companys de partit presents a la comissió no sabien què votaven perquè ni havien llegit el contingut de la resolució ni havien escoltat els posicionaments dels respectius grups. I seria ben escandalós.
“Què hem votat?”, és una pregunta que algun cop s’escolta al Parlament, proferida per diputats i diputades després d’una votació al Parlament. “Què hem de votar ?” també és la pregunta que alguns parlamentaris adrecen al veí o al cap de grup abans de pitxar el botó corresponent.
Potser això passà a la diputada socialista Parlón i companys que votaren a favor de la resolució de Cs o potser no. Caminar erràtic del PSC
En realitat el que hauria de sorprendre és l’espectacle obscè dels caps de files aixecant un, dos o tres dits per a indicar als seus companys el que han de votar. Caldria suposar que els diputats tenen criteri propi, i bé sembla que haurien d’atenir-s’hi.
La casualitat ha volgut que amb poques hores de diferència els socialistes catalans s’hagin equivocat en bloc i una part dels conservadors britànics s’hagi revoltat contra el primer ministre mentre l’altra part li donava suport.
Alguns diuen que el sistema de llistes tancades i bloquejades en té la culpa. No diré pas que en part no sigui cert, i per això crec que convindria un sistema electoral semblant al dels alemanys. Però essent veritat això, no és tota la veritat: algú creu que a la Gran Bretanya, o a Alemanya o, fins i tot, als Estats Units, un candidat té res a fer si el seu partit s’hi posa d’esquena? No és doncs tant una qüestió de mecànica electoral com de cultura política.
I el més lamentable és que aquest sistema dels ditets alçats en el fons és un frau de llei: legalment els diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu, en la tradició de la Constitució francesa i afins: Tout mandat impératif est nul. I no diguem res d’altres constitucions, en què al Constituent ja no se li ha acudit la necessitat d’aclarir el significat de la representació.
Sé que no és el millor moment per a dir-ho (però lamentablement m’ha passat l’edat de guanyar popularitat): Els diputats no han d’estar sotmesos al mandat imperatiu de les cúpules dels partits, i ni tan sols al que derivi dels programes electorals, ja que les circumstàncies són canviants, i prou feina hi ha a analitzar-les i adequar-s’hi. Deixem-los, doncs, fer la seva feina.
Alguns diuen que no ens representen: doncs voteu-ne uns altres la vegada vinent, i si cal poseu-vos-hi vosaltres: és senzill, només cal aconseguir la confiança de la gent.
Ara: el que si demanaria als partits que malden per un futur més lliure per a Catalunya és que donessin exemple de com volem que canviïn les coses i renunciessin voluntàriament, ja ara, a la comèdia dels ditets.