Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

8 de desembre de 2014
1 comentari

Quan no teníem nevera. La mantega

 

Sé que no es pot creure, però hi hagué un temps en què a les cases no hi havia nevera; la nena n´és testimoni.

Quan era petita,cada dia s’anava a comprar la llet  a la lleteria, les mongetes tendres i les patates  a la verduleria, la carn o el peix a la tenda propera i alguns diumenges al matí, al comprar la llet, que calia bullir perquè no es fes agra, el Santet i la nena compraven nata i la duien a casa corrents en un plat soper. Els ous es guardaven en una ouera de filferro i la mantega dins d’una tassa amb aigua, aigua de l’aixeta que es deixava rajar una estona perquè agafés una mica de frescor.

No pot explicar l’estranya atracció que sentia per la mantega; l’aigua on era submergida es tornava del color de les dents de la Sra. Teresina, la del principal, la casada amb el Sr. Ramon que els dies de festa tocava la tenora en una cobla. La mantega era de tacte suau i lliscant i en aquella època i durant molts anys no era “mantega” sinó “mantequilla” .

La mantega feta de llet que no de sagí de porc és un aliment antic i preuat, els bons seguidors d’Alà trobarien al paradís mantega i mel i els cristians el rebien com un present, però molt abans era una menja habitual, ho mostra l’origen incert del mot, és paraula pre-romana, pròpia d’antigues  parles de la península ibèrica i del migjorn occità, de pobles que sabien batre la llet de vaca i el resó de la seva antiguitat indoeuropea es troba en la paraula sànscrita “manthana”, “el batedor de llet”. La “mantega” és la relíquia viva d’una llengua morta per sempre, potser rau en el seu origen l’atracció que sentia la nena per la mantega surant dins de l’aigua d’una tassa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!