A la constel·lació de Perseu, la del cúmul de galàxies més brillant de l’univers, hi ha una galàxia que quedà aÏllada de la resta, molt jove deixà de rebre els fluxos de gas i de formar-hi estrelles, quedà hivernada, aturada en els seus temps primers de creació quan l’univers tenia només dos mil mil·lions d’anys.
Es creu que la galàxia NGC 1277, aquest és el nom que els astrònoms li donaren, té un immens forat negre que potser formà per haver-ne canibalitzat d’altres
La galàxia, com en la terra l’insecte o planta atrapada per sempre en l’ambre, no pugué fer-se gran i romà perennement jove al cel, com si el pols del temps no existís.
L’existència de la galàxia fòssil del cúmul de Perseu recorda la història mítica de l’heroi:
Perseu, fill de Dànae i de Zeus, el déu dels déus, espòs de la bella Andròmeda, fou l’heroi que tallà el cap de la temible gorgona Medusa que convertia en pedra aquell que gosés de mirar-la als ulls. Perseu emprà el cap de la gorgona com una arma mortal, quan el mostrava als enemics aquests eren petrificats per sempre.
I si potser les lleis que regeixen l’univers fossin les mateixes que regien el comportament dels herois, invencions mítiques dels nostres savis ancestres?. I si Perseu, la gran constel·lació, hagués castigat la jove galàxia caníbal amb la petrificació? . I si…