Banalitat és paraula vinguda de la França medieval derivada de “ban”, la proclama feta pel senyor feudal; banalitat era la instal·lació propietat en monopoli del senyor, necessària per a la vida dels vassalls que havien de pagar per a usar-la, la banalitat era un forn,un molí o una premsa. Una banalitat és avui quelcom trivial, de poca transcendència, sense substància pròpia ni originalitat, sense interès simbòlic.
L’Estat espanyol, els poders de l’Estat, han entès que amb la repressió poden escapçar un Govern i un Parlament, malferir una generació brillant política però no poden canviar la fesomia sociopolitica del país. Espanya ha vist amb estupor que el vot català és impertorbable i que després de l’aplicació del 155 ha irromput amb força nova saba independentista en la via sindical i empresarial. I el Govern espanyol articula un nou objectiu: banalitzar Catalunya.
Espanya estima Catalunya, la seva regió del Nord, com a demostració deferent situa en dos alts llocs institucionals dos polítics catalans-espanyols, que ,si calgués o convingués, poden fins i tot parlar en català. A poc a poc, passa a passa, es dibuixa el nou objectiu: banalitzar Catalunya.
“Catalunya s’ha convertit en una mercaderia, l’independentisme en una trivialitat, el procés en un espectacle, la presó i l’exili es desdibuixa, Hi ha noms que gairebé no es recorden, les dones empresonades són silenciades, les exiliades es perden en l’oblit. La independència és un discurs agònic i una gesticulació forçada. El bilingüisme s’ha imposat al Parlament.”
A poc a poc. El temps pot ésser l’aliat. No diuen els catalans “qui dia passa, any empeny”?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!