“Mode” és un mot seriós, com el seu origen llatí “modus” exigeix, quan nasqué tenia el significat de “mesura” física i també moral si no oblidem que d’ell es deriven paraules com “moderació” o “modèstia”, amb el temps expressà nous aspectes semàntics com una mesura musical, el ritme, la situació de l’acció del verb, i llegà a les llengües romàniques l’apòcop de “quomodo”, el nostre familiar “com” i la “mesura” passà a ser la “manera” de viure, de pensar d’un país, d’una època, l’expressió d’un caràcter col·lectiu permanent.
D’aquell primigeni “modo”, abans de convertir-lo en “mode” probablement per influència propera del francès o l’allunyament volgut del castellà , en conservem restes vivíssimes ja que segueixen vius aquells que no tenen “modos”. La monarquia francesa, el seu luxe i refinament, feu estralls a Europa, imposà noves maneres en el vestir, en aspectes superficials que canviaven amb celeritat, “le mode” perdia el seu significat de” manera permanent” de viure i es convertia en una manera de viure inconstant, capriciosa, característiques que , òbviament, s’identificaren amb els de la dona i així fou com a finals del segle XVII la llengua francesa creà un nou mot, “la mode”, coexistint amb el seriós “le mode”.
La llengua catalana seguí la francesa, com feren també l’italià, l’anglès, el castellà i d’altres, i adoptà la nova” manera” , la “moda”, feminitzant “mode”.
“Moda” podria ésser un exemple entenedor del transgènere gramatical. I bo serà recordar que els efectes de l’origen sexualitzat del nou mot han estat transformadors. La “moda” ha originat un concepte estètic i social, nou i original, indispensable per a entendre el món: “modern” i “modernitat”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!