Diumenge. El dia que en Vicent no ha d’anar al taller. Omple d’aigua el cubell a la pica de la cuina, es renta amb cura el cos i amb un tupí d’aigua neta es renta els cabells. Es vesteix de diumenge -una camisa neta, blanca , mal planxada, el pantaló llarg gris i el jersei amb botons; es calça les sabates que ha enllustrat ahir nit. Sembla un home escurçat, és un homenet.
Deixa el carrer pel vell portal de Santa Madrona i camina fins al moll xiulant .
.
Les barcasses es mouen seguint l’ordre desordenada de les ones. En Pablo, el fotògraf, ofereix incansable els seus serveis a les parelles passejants i als soldats que enfilen la Rambla cap amunt.
Mira el monument a Colom, el dit que assenyala el camí que condueix a les terres descobertes; mira el mar, unes blanques veles llatines pel darrere de la torre del rellotge, es diu “potser hi aniré un dia, quan faci els 14 anys” i durant una estona, assegut a un banc de pedra, es veu dempeus a la coberta d’un gran vaixell, amb xemeneies fumejants, el cabell despentinat pel vent, disposat a viure la gran aventura, en tornaria ric com els “indianos”, es faria aixecar una casa amb pedres rogenques, vitralls de colors i balcons, hi tindria un gramòfon, una ràdio i molts llibres i aigua corrent i una banyera. L’estrident sirena d’un barco que sortia del port li estronca el seu viatge a les Amèriques. Respira profundament l’aire humit amb gust agre de sal.
Gira cua , va cap a les parades de llibres de vell, li agrada l’olor del paper, sentir a la mà la calor del llibre… Duu a la butxaca uns cèntims. Els llibreters ja el coneixen. remena, llegeix els títols. La cara se l’il·lumina, feia molt de temps que el buscava. Ja el té , ja és seu “El conde de Montecristo”…