Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

3 de setembre de 2013
3 comentaris

L’inclassificable lideratge d’en P.N.

Resulta difícil intentar classificar la tipologia del lideratge que exerceix en Pere Navarro, el secretari general del PSC. En Navarro és una persona excel·lent que saltà de l’Ajuntament de què era Alcalde a ocupar el càrrec de líder del partit polític en què sempre ha militat, hi saltà com fa aquell que no sap nedar i creu que és fàcil avançar dins de l’aigua, on només cal, creu, moure els braços i les cames per a combatre les ones i no ésser endut pels diferents currents submarins.

Liderar, en qualsevol àmbit, necessita d’unes determinades capacitats i habilitats : pot un líder ésser empàtic i guanyar afinitats, emotiu i emocionar els qui l’escolten, visionari i descriure paisatges futurs engrescadors, pot ésser savi o hàbil per a gestionar les dissonàncies, pot ésser un comunicador, fins i tot un demagog que jugui amb els sentiments i les paraules… En Pere Navarro no té aquestes competències.  

El seu objectiu actual és el de fabricar titulars per als mitjans de comunicació, amb frases llargues o curtes els missatges que envia al món són ben simplistes i repetitius, atacs a “la dreta que retalla, Mas  a Catalunya i Rajoy a Madrid”, “Mas esclau d’ERC”, “Mas preocupat per l’estelada i no pels patiments dels catalans i catalanes”… Missatges que el PP diu millor. L’última declaració ha estat el súmmum del deliri: que l’ANC pagui el cost dels serveis de seguretat que el Departament d’Interior posarà als carrers, un cop més el secretari general del PSC i la secretària general del PP han coincidit en la idèntica i ridícula demagògia.

La desorientació d’en Pere Navarro el despulla del lideratge, la manca de líder està deixant fora de joc el PSC. Diuen que un líder es pot fabricar, és cert, hi ha manuals a l’abast. Seria recomanable que la directiva del PSC no esperi que arribi el dia de Sant Jordi, hi ha manuals també en català i la Setmana del LLibre és ja aquí.

  1. En un cas com el del PSC amb un líder tan poc líder com Pere Navarro, crec que la pregunta (i el problema) no és que tenen un líder que les està portant pel pedregar, sinó que té el Pere NAvarro perquè ja està en estat de descomposició. Quan era un partit fort, que sabia el que volia i, sobretot, que dominava una part important de la població i també allò tan conegut del “relat” a Catalunya, el partit tenia líders si més no normals, com els altres partits. QUan el PSC ha començat a fer aigues perquè el país ha canviat i ells no (i no pensen fer-ho), quan els líders anteriors els han fet fora, quan ja del partit i de l’aparell en queden els més mediocres, és llavors quan surt un Pere Navarro. DIt d’una altra manera, que el PSC tingui coma líder el Pere Navarro no és un problema, és un símptoma que les coses no van. És així com es detecta que les organitzacions van pel pedregar.

    I francament, a mi ja m’està bé, per una raó ben senzilla. EL PSC va ser bastant hegemònic a Catalunya quan una majoria de catalans volien quedar-se a Espanya. Llavors agafaven els nascuts a Espanya i a molts dels nascuts a Catalunya que deien allò qde que tampoc està tan malament viure aEspanya i que es donaven una mica de vergonya de ser catalans per noser titllats de dretes. Ara, aquest pensament ha deixar de ser majoritari, i el PSC ha deixar de ser també majoritari. PEr tant, jo no ploraré la irrellevància del PSC perquè significa que, per fi, una majoria de catalans ha decidir que ser espanyols no només no ens reporta cap benefici, sinó que ens va en contra. I que els espanyols d’esquerres no ho han estat mai. Ara, ells encara no ho han entès, tan parlar de la “Catalunya rela” (que era la que els votava a ells) s’ho han arribat a creure. Ja ho diuen, en el pecat hi ha la penitència.

    S’ha d’admetre, però, que es podria fer u llibre amb totes les afirmacions de Pere Navarro i seria un bestseller sobre allò que mai no hauria de dir un polític! PErquè deu ser difícil que cada cop que obris la boca en diguis una de grossa!!!!  

  2. Les fabriques de liders  van deslocalitzar la producció a la fossa de els Marianas i varen tancar un cop fet un estudi en profunditat.
    La produccio venuda, encara dispersa i demodè, lidera el sector dels parracs per greixar les màquines de trinxar que es van fabricar durant el seu lideratge.
    Galdós panorama. Parlem de lieders, que sona millor.
  3. Conten que “El Cid” després de mort encara guanyà batalles, per a la qual cosa algú s’empescà l’ardit de fer-lo cavalcar entre els seus gronxant l’espasa i alguns muntaren un bon truc de teatre, però sobre tot era necessari el terror que abans el propi guerrer havia administrat entre els perdedors de vista trastocada pel dolor i la crueltat. Qui era el líder en aquell moment? el tafur que havia proposat l’ardit o el baster que fou capaç de fixar amb prou força una post a la sella i el difunt a la post, o pot ser el sastre o el corder que cosí o lligà el braç ert amb l’espasa pesant però alçada, o una imitació de fira gronxada pel vent del galop? No ens enganyem: el líder era “El Cid” acompanyat de la seva terrífica fama, i el paranyer, el guarnimenter, el cosidor o el lligador eren simples artesans que seguiren les pautes dels seus oficis amb encert. El Sr. Navarro és un líder artesà, format en l’administració i en la disciplina del partit, i per tant un líder burocràtic, com la totalitat dels líders del sistema borbònic comandat pel llegat del franquisme, que ha destacat perquè ha provat de canviar el llibre d’instruccions que segueix amb dedicació i professionalitat, quan ha vist que el difunt inspirador dels principis que delimiten les llibertats constitucionals, no guanya les batalles. A Granada però, uns altres líders burocràtics, li donaren el mateix llibre amb un títol nou. Són buròcrates i són espanyols i el seu liderat no dona per més, i es pensen que no cauran en els errors del darrer Rei granadí a qui amb menyspreu l’imaginen plorant com una doneta pel reialme que no sabé defensar com a home, quan en realitat fou més víctima de la seva manca d’inteligència que de la manca de coratge demostrada sobradament a Lucena. Sigui com sigui, a la fi ja no tenim la vista trastocada i ens proposem a descavalcar el difunt: fa una pudor que mareja a propis i estranys. Catalunya ha enterrat la Constitució al “Valle de los Caídos”, i els líders burocràtics no se n’assabentaran fins que ho llegeixin en algún diari oficial.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!