Coc Ràpid

 De vegades m’arriba, mentre passejo amb calma,

la flaire de les mèlies al carrer del record…                     (Júlia Costa)

Mira pel finestró, el que veu és un quadre sempre nou. L’alta xemeneia que sembla guardar l’entrada al curt passeig de l’Escola, el vell arbre de Judà que s’està vestint d’un intens rosa porpra, uns nens de pocs anys que recullen petites flors del terra i l’esvelt xiprer que dona la benvinguda a qui passeja. Hi ha una filera d’altes mèlies, el sol de l’hivern que es retira banya amb pólvores d’or vell les branques plenes de penjolls de drupes, perles rodones ara amb el color de la crema, perdut el primerenc verd de poma; ben aviat hi naixeran les fulles de brillant amargor i les minúscules flors de cinc pètals roses tocats de lila, les flors de dolça fragància. 

Arbre vingut de lluny, orgull de l’Índia li diuen al país del seu origen, Lilas de Pèrsia, llessamí… i malgrat les seves fulles i els fruits són metzina letal per a homes i mamífers i gustosa menja per al colibrí rep també el nom d’Arbre sant, Parenostre i Rosarier puix les llavors, dures com marbre, durant segles han estat els grans comptats dels rosaris i amb colors diversos han enfilat collarets de granadura.  Arbre altiu, es fa amo de la terra on arrela no permetent que n’hi hagi d’altres, i per a mantenir no tocades les seves delicades flors fa fugir del seu voltant abelles i papallones.  La naturalesa enquadrada és canviant, sempre nova i vella alhora.

Els bells versos de la poeta, delicats i evocadors, l’acompanyen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!