Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

28 d'abril de 2015
3 comentaris

Les dones tatuades

bilandjian-armeniakaren-yepee-albumkhatoun-armenia

 

No les havia pas oblidat, ni tampoc havia oblidat el Medz Yaghern, el Gran Crim comès pels turcs otomans fa un segle contra l’antic poble armeni. Llavors llegí amb veu silenciada el poema d’en William Saroyan, el gran escriptor quasi oblidat, que cridà amb ràbia i amor “Endavant!, destrueix Armènia” i quan llegia “envia’ls al desert sense pa ni aigua” rememorava la dolorosa història de la “petita tribu sense importància”, aquell noble poble del qual “la seva literatura no és llegida, la seva música no és escoltada i les seves oracions no tenen resposta”. Recordava el genocidi, el Gran Crim, la massacre, la deportació i la diàspora. 

Mirà amb compassió i admiració els rostres de les joves tatuades pels seus raptors, torturadors, violadors, pels seus amos. Foren nenes venudes com si fossin bestiar en el desert sirià convertit en un mercat infame; una nena , un nen de 5 a 7 anys és venut pel preu d’un corder, una noia de 14 o 15 és comprada per dues monedes de plata. Són rostres de dones d’una de les més antigues cultures cristianes, joves armènies comprades com esclaves, tatuades pels otomans perquè tothom sabés al veure-les que eren un objecte que tenien amo. Les mira, tenen només 17 anys, forçades a ésser musulmanes, a ser prostitutes, a parir fills dels violadors assassins dels pares i germans. Als dits de les mans duen tatuats els nombres que les identifiquen i estigmatitzen. L’any 1919 les tropes aliades alliberaren 90.819 joves violades, noies esclaves comprades al desert, on les dones i nens foren deportats sense aliments ni aigua, condemnats  a morir de fam i cansanci, o a mans d’otomans que atravessaven les dones amb les baionetes i encenien els nens com torxes. El Medz Yaghern mai no oblidat, l’Infern.

Les mira un altre cop. Les admira, foren supervivents de l’infern, mostren als ulls i al gest l’orgull del poble armeni.

  1. Moltes gràcies per aquest recordatori tan emotiu. Qui sap si s’escriurà mai la història documentada de la gravíssima opressió que han patit les dones arreu i en totes les èpoques històriques, en totes les cultures. Fins quan es passarà de puntetes per damunt d’aquesta crua realitat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!