La Covid-19 és la malaltia epidèmica primera del segle, potser n’arribaran d’altres. Però una altra epidèmia greu i cruel ens amenaça, vençuda per un virus enemic, la de la desmemòria.
Hem perduda la memòria?… ¿Hem deixat de recordar amb ràbia i tristesa que continuen empresonades i exiliades de manera injusta les persones que feren possible el retorn de l’esperança, l’orgull col·lectiu, la certesa que recuperàvem el que crèiem perdut?…
¿Mantenim encara viva la ferida oberta per la persecució judicial, per la crueltat venjativa d’un obligat confinament a la cel·la d’una presó d’una part del nostre Govern i de la Presidenta del nostre Parlament? i hem oblidat, potser, que la resta del Govern encapçalat pel nostre President és a l’exili i diputades també, i no recordem les humiliacions, amenaces i processaments de una munió de ciutadans i ciutadanes que només volien dipositar el seu vot en una urna.
Als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, al discurs polític hi ha un buit ple de silenci vergonyant que és alimentat volgudament, com si reivindicar la voluntat independentista i recalcar la situació dels nostres líders fos una frivolitat o una mostra d’insensibilitat vers la gravetat de la pandèmia o una insensatesa política. I mentre els dies passen, les proclames patriòtiques militars i paramilitars espanyoles prenen força, la nació catalana és relegada perceptiblement a una autonomia, a una delegació del Govern d’Espanya.
Vencerem, sense dubte, l’epidèmia vírica, la Covid-19, però si no reaccionem cívicament serem vençuts per l’epidèmia subtil de la pèrdua de memòria… i no hi trobarem el remei.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!