Coc Ràpid

No és encara primavera. L’arbre persistent, el vell arbre de Judea de flors com petits cors, el que entapissa el terra de rosat color, ja ha florit. La pandèmia no l’ha tocat. La canalla en sortir de l’escola s’arrecera al seu voltant i amb les petites mans recullen els cors que el vell arbre deixa caure benèvolament, papellones de porpra.

És l’únic arbre de l’amor del parc, potser hi era abans que la fàbrica es construís, quan no hi havia parc sinó terres amb matolls i arbusts o el tros d’una masia esparsa. Potser ha viscut  més d’un segle i seguirà viva quan jo ja no hi sigui, amb la mateixa fesomia rústega com abandonada i les branques caigudes acaronant el terra i seguirà essent l’arbre lluminós rosa lilat en primavera i daurat quan la tardor arribi.

Arbre de Judea i de Judes el digueren a França, arbre de l’amor li diem nosaltres. Es diu que vingué de molt lluny a la nostra terra, que fa tretze segles el portaren els cavallers croats que tornaven de la llunyana Jerusalem. Potser fou així.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!