Coc Ràpid

És un núvol de porpra caigut, una taca harmoniosa rosada d’un pinzell impressionista, de tendresa sensual i inquietant. És aquí arribat de lluny, duta la petita llavor negra dins la beina humil de la garrofa borda, la llavor de l’arbre que enlluernà amb la bellesa de la flor porpra els primers croats que lluitaren a  la terra sagrada de Jerusalem, a la vall de Judea, la Philistea malaurada. Els nobles jardins medievals es tenyiren del rosa lilat desconegut que recordava el color dels cels de l’Orient quan el sol s’amaga.

No és un núvol caigut, no és obra del pinzell de l’artista, són les flors naixents que vesteixen el vell arbre de Judea de l’escola, el que creiem mort, castigat pels vents, la pols dels quasi cent anys viscuts, la sequera i la indiferència dels vianants. No era mort, és viu, ha florit enguany abans de l’arribada de la primavera, com una advertència, un senyal de la força de l’esperança persistent.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!