Per la barana del balcó es passeja lentament una tórtora, s’atura, mira cap al finestró darrera del qual estic asseguda amb l’ordinador sobre els genolls, escric. No sé si em veu a través del vidre, ignoro els seus costums, la mena de vida que duu. L’observo , és un colom bonic, delicat, esvelt, llueix un collaret negre al coll com un tatuatge fet de plomes i els ulls són dos botons brillants de roig intens, tota ella té el color de la sorra dorada tocada d’un tènue rosat.
El balcó és alt, la tórtora el pren com una atalaia, des de la barana mira fixament una circumferència invisible, torça el cap i potser ara sóc jo l’observada.
És la tórtora turca, la que un dia molt llunyà nasqué a l’Àsia, la del nom incert. Sempre sola ve al balcó, deixat el niu, sempre sola des de la barana sembla mirar l’infinit, sense pressa s’hi passeja, sola. Una tórtora vídua, potser.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!