Hi havia arribat, la seva presència ho omplia tot.
Era la situació límit, el punt desesperat del no retorn, la necessitat imperiosa d’acabar amb el sofriment, la manca de força per a seguir vivint sense veure-hi el final, l’alliberament. Set anys feia que ella començà ser-ne una altra de diferent, a allunyar-se de la dona que estimà des del dia que la veié per primer cop. Postrada al llit s’hi assembla però ja no és ella, oblidats rostres, mots , gestos , records…
Ell li parlava, la rentava, li donava de menjar, li deia els noms de les coses, el silenci d’ella era un buit profund, misteriós i fred, no pas una resposta. Tenia 86 anys, ella 83 i ja no els era possible el final modest, serè, feliç, que un dia pensaren tenir.
Sentí una ràbia incontenible, dolorossíssima. Acabar. La matà a ganivetades sense ni un gemec de resposta, com si el comprengués. Anar-se’n per sempre, ésser lliures, els dos, pensà en la filla que tant els estimava, pujà al terrat i es llençà al buit.
Una tragèdia. Eutanàsia i suïcidi?, violència de gènere alguns diuen. Un drama viscut per dos ancians.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ai, que no hi haurà prou estelades per tapar-ho tot!