La repressió político-judicial exercida pel Govern i poders de l’Estat espanyol és persistent, sense data de finalització puix mentre hi hagi independentisme polític i emocional actiu no haurà assolit l’objectiu de la seva anihilació. Però la repressió per la via administrativa, econòmica i judicial no és l’instrument únic contra l’independentisme, va acompanyada d’una eina més subtil, la d’aconseguir la pèrdua de la identitat nacional,
Per tots els mitjans s’inocula en l’imaginari social el declivi de la cultura i l’economia catalanes, la reducció de l’extraordinari fet de l’1-O i del moviment que el feu possible a un concepte boirós , sense ànima, de caricatura fàcil, “el procés”, l’enaltiment de la mare acollidora España i la falsificació de l’autonomisme igualitari amb un suposat federalisme, la persistent comparació de Madrid amb Catalunya, situant en el mateix pla la metrópoli capital espanyola amb aquella per a desproveir la societat catalana de la seva configuració nacional i del seu orgull.
Aquesta repressió emocional ens colpeja constantment expandint una suposada pèrdua de vigor del teixit econòmic i cultural català ocasionada per la insensatesa dels líders independentistes, menyspreant la neta radicalitat dels principis d’aquests i brandint l’acusació permanent que foren ells els que trencaren la convivència entre catalans.
No n’hi ha prou amb reprimir l’ambició de la independència, cal arrencar-ne l’arrel, la identitat nacional. Cal subordinar la llengua pròpia a l’espanyol, cal que Catalunya sigui una regió espanyola, ja que si és una nació i es castigada per ser-ho és una nació colonitzada i una colònia té dret a la independència. Les urnes ens esperen, la fatiga és gran però més gran és la nostra ambició de llibertat nacional. El “procés” que volen ridiculitzar no ha acabat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!