Coc Ràpid

El bloc de Carme-Laura Gil

27 de juliol de 2013
1 comentari

La pífia

Quan el músic desafina hom pot dir que ha espifiat o pifiat la seva actuació. “Pífia” és un mot de caire popular a la nostra parla que es troba a d’altres llengües romàniques, manllevat del “pifre” o “”pfeifer” alemany per a designar un instrument musical, una petita flauta de so estrident, que retrobem a Menorca com a “pífol” i que com a “pífano” ella descobrí en els versos aclaparadors d’en Rubén Darío. 

Bé, doncs, una pífia és una estridència, un desafinament aparatós i és el que correspon a la nota oficial de condol adreçada al poble gallec pel President del Govern espanyol. Una pífia amb tots els ets i uts, descomunal, però més ho ha estat constatar la incompetència i manca de professionalitat dels responsables de la Secrretaria de Comunicació, que en una matèria tan delicada com aquella són incapaços de redactar un a nota de condol sentida i la confegeixen amb el tradicional mètode de “copio i enganxo”. 

I no era la pífia primera i evidentment no serà l’última.
 

  1. Droperia supina, ineptitud total. Pura gandularia que els ha portat a fer un “copiar i enganxar” una nota publicada anteriorment, i que de ben segur també estava copiada d’un altre lloc. Aquesta és la mentalitat del funcionari hispànic. I, creieu-ho, en el gabinet de comunicació no deu haver-hi una persona sinó ben bé una dotzena. Tots tirant de manta i xuclant. 

    Mentalitat hispànica que s’ha anat infiltrant entre molts dels que treballen a Catalunya en llocs públics. País nou, país net!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!