Duran res no ha aconseguit; no era pas possible de fer-ho des de CiU. Qualsevulla oferta fora dels paràmetres assumits pel president Mas i per CDC no seria acceptada per aquests i viceversa. Mas i CDC han estat, són, l’obstacle.
Duran ho intentarà des d’UDC. PP i PSOE consensuaran un acord “D’amillorament” a Catalunya, l’oferiran a Duran abans del 9 de novembre, serà el pinyol del programa del partit democristià. L’objectiu es fonamenta en un doble supòsit:
a). Mas s’afeblirà i l’independentisme de CDC serà engolit pels vots a ERC.
b). En un futur Parlament UDC i PSC poden sumar llurs vots i convertir-se en una alternativa seriosa de govern a l’independentisme.
El pla B no considera dues variables: la figura del President Mas s’engrandeix i és la garantia institucional de la conducció del procés de la independència, i la figura d’en Duran s’empetiteix i part dels militants i votants d’UDC engrandeixen CDC.
I quelcom important, el pla B requereix necessàriament que Duran continuï essent el portaveu de CiU al Congrès, el que els dirigents de CDC han neutralitzat amb inusitada ì intel·ligent celeritat.
En qualsevol cas el paisatge polític català serà, si Duran no es tira enrera, molt més diàfan i apassionant.
(Nota. Aquest article és la possible continuació del publicat el 22 de març del 2013 amb el títol “Duran i Lleida o el final de CiU”)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si no es fa per pròpia honestetat, caldrià fer-ho per donar exemple a la resta de mortals.
Atentament
En una situació de “normalitat” política, i atenent la crisi europea aguditzada aquí per l’aplicació dogmàtica de principis liberals, CDC com a partit liberal català estaria en mala posició i per tant obligada, a més de mantenir la coalició amb UDC i així debilitar el flanc més conservador, a incorporar molts elements socialdemòcrates per mantenir opcions electorals guanyadores, i a més hauria de fer una campanya molt important a Europa contra el dogmatisme dels tecnòcrates.
No estem en una situació “normal” sinó “excepcional” pel projecte de recuperar el nostre estat propi, i com molt sovint passa l’excepcionalitat tapa la manca de determinació contra el dogmatisme liberal, simplement perquè es posa el focus en el diagnòstic en la “mala política” de l’estat ocupant.
Resulta innegable que sense el liberalisme de CDC el projecte de la independència no seria viable o encara seria molt més difícil, i molt sovint ens oblidem que CiU des de l’òptica internacional ens reforça. És per això que admiro la finor del President Mas que ha aguantat el corc intern del sapador Duran fins al desprestigi públic personal i aïllat en el que ara es troba a Catalunya que és el seu electorat.
El President Mas ha aguantat de forma extraordinària l’estigma del liberalisme dogmàtic que es veu obligat a aplicar, la guerra bruta del Sr. Duran, i la manca de projecte alternatiu europeu al liberalisme dogmàtic. I és aquest últim punt dèbil el que ja hauria de rectificar. El Pla B, que ha de ser Pla A per estabilitzar la nova República Catalana, no pot ser altra que la incorporació d’elements socials importants al liberalisme, i hauria d’aprofitar la disposició d’ERC a entrar al govern per fer-ho, perqué ERC és una formació diferent però ideològicament més propera del que a primera vista sembla, perquè allí tenint elements liberals són els socials-demòcrates els que primen.
El Sr. Duran caurà com fruita madura, i no per conservador, sinó per unionista, però farà bé CDC no fer-ne llenya perquè ha de mirar de no debilitar-se per l’ala conservadora. La continuïtat de CiU, al meu entendre, és molt més important que tota la escenografia borbònica entorn del Sr. Duran.
Malauradament en política educativa, que en el passat ja va ser una decepció del govern Pujol que confià en la blocaire, malgrat l’ocasió brindada per la involució del Sr. Wert en tots els ordres que interessen, el govern de CiU no està incorporant cap element social-demòcrata i s’acaba fent el joc als unionistes emparats per l’elitisme. Aquí l’electorat li passarà comptes al President sobre tot si ERC encerta en posar-se al front de la resistència educativa.