Dies abans de l’11 de setembre del 1714 la imatge venerada de la Mare de Déu de la Mercè, que sant Pere Nolasc va fer tallar, fou moguda de la seva església i traslladada a la Catedral amb l’esperança que des de la Seu, el temple més important de la ciutat, la Mare de Déu commoguda pel trist destí del poble barceloní en canviés la història.
Fou debades, passat el dia de la gran desfeta, la imatge fou retornada en processó al seu altar per mercedaris compungits, les dones amb mocador negre al cap s’agenollaven al seu pas mussitant precs i oracions, els nens deixaven els jocs i la miraven amb ulls innocents, homes ferits, supervivents amb ulls ensangonats l’acompanyaven capcots o des dels portals de les cases cremades li demanaven en silenci ajut.
Els soldats invasors ocupaven els carrers, cridaven i reien per a infligir més humiliació als vençuts.
La Mare de Déu de la Mercè en veure el seu poble afligit plorà, les llàgrimes lliscaven dolçament pel seu rostre, resplendents com pedres precioses. Un silenci insòlit omplí la ciutat, espès i clar alhora. Homes, dones i nens ploraren també d’alegria al comprendre que la Verge no els havia abandonat. L’esperança omplí el buit del seu dolor. Quan la imatge arribà a l’església i presidí l’altar, quelcom meravellós ocorregué.
Del sepulcre on reposava el cos incorrupte de la santa barcelonina Maria de Cervelló sortí un exèrcit de gegantines mosques i papellones mai no vistes, negres de dol, que picaven només els invasors de la ciutat causant-los una mort lenta. Anys durà l’atac dels insectes que només acabà quan foren tants els morts que l’opressió enemiga perdé la seva força.