Coc Ràpid

Costa i Llobera, el poeta, ho deixà escrit

Arbust estrany!. En cada nova fulla

com en les que li cauen per despulla,

té marcats uns caràcters desiguals; 

lletres pareixen d’escriptura ignota

i es diu que un savi clarament hi nota

lo nom de Déu en mots orientals.        

Vuit dies havia viscut en oració i penitència Ramon Llull en aquella cova envoltada de bosc. Vuit dies feia que havia ascendit al cim de la muntanya santa, Randa, com deu anys enrere pujà de genolls al lloc sant de Ròc Amador i abans al Mont Serrat català. Al peu del Puig els Llull tenien una antiga alqueria , que fins la conquesta del rei en Jaume havia estat d’amos islàmics, en Ramon l’havia deixat en mans de l’esposa quan decidí abandonar-ho tot, la família també, per a propagar el nom de Déu i la veritable religió entre els infidels.

Dalt del puig hom veia l’illa sencera, el mar immens, el cel lluminós, s’hi sentia la veu del Creador en la natura com recorda Ramon a la novel·la  coneguda com ” Blanquerna:”

Companyia no vull haver sinó de Déu  

e d’arbres, herbes, d’aucells,

bèsties salvatges, aigües, fonts, prats

e ribatges, sol, lluna, estel·les…

Una llum enlluernadora el cega, Crist se li apareix i li dicta el gran llibre, l’Art major i l’Art general, les paraules divines romanen per sempre gravades a les fulles del gran llentiscle, dibuixen les moltes línies escrites en lletres orientals. El llentiscle, la mata de la llàgrima aromàtica serva el record immortal de la doctrina divina que Llull escrigué. Per sempre més serà la “mata escrita” de la boscosa Randa.

Any 1274.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!