Caigué. Una mala caiguda, mesos en cadira de rodes; havia caigut d’una escala o per les escales, digué. El cop fou fortíssim. Feia anys que els fills s’havien acostunat als seus sobtats canvis d’humor, a veure-la alegre uns dies i entristida d’altres, a sentir-la cridar irada sense motiu aparent o riure sense causa. Uns dies era la dona bellíssima i amb força i d’altres la dona derrotada. “La mare és així”, deien.
Visqué la separació del marit com un abandó, els intents fallits de nova parella com un engany, la felicitat d’altri com una traïció. La baixada als inferns havia començat molt abans, els seus grans ulls de negre profund no ho delataren. Rareses, canvis, plors i rialles. “La mare és així”.
La caiguda fou molt dolenta; “no, no me’n recordo…potser em vaig desmaiar”, digué. Els metges de l’hospital en feren la diagnosi inapel·lable: la mare és alcohòlica.
Fa anys , molts anys, que començà el ritual devastador de la solitud, el ditet de licor al matí, el parell de cerveses, el tast de vi blanc amb què perfumaria el suquet… El confortable , enganyós benestar cada dia era més difícil d’aconseguir. La mala caiguda. Havia caigut molt abans en un fred forat. A l’hospital el negre profund dels ulls s’enterbolí de llàgrimes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!