Coc Ràpid

100 anys de la creació de la Mancomunitat.

La genial intuïció de Prat de la Riba fou la focalització de la cultura com a element constructiu del futur, com a aliment de la forta cohesió col·lectiva i com a pàlpit de la identitat nacional. La cultura fou l’obra imperible de la Mancomunitat: la llengua, l’educació, les biblioteques, la formació professional, la formació de mestres, la ciència, l’art, el teatre…

Cent anys més tard ens adonem que aquella embranzida de la cultura en tota la seva extensió al servei de la societat ens proporcionà uns fonaments tan sòlids que ens permeté resisitir dues dictadures sense perdre els senyals de la nostra identitat col·lectiva.

L’assumció a Catalunya, 65 anys més tard, dels principis sociodemòcrates com els fonaments d’un sistema polític assegurador dels béns essencials per a la comunitat i l’esforç per a la seva consecució no va oblidar la cultura però no aconseguí, per manca de confiança o de visió, que aquella fos la força que cimentés la societat catalana i el seu futur.

Els últims anys viscuts i el que vivim són anys de dura recessió no només econòmica sinó cultural; la cultura s’ha enquistat en determinats reductes, en clústers autistes, s’ha allunyat de la societat, en algunes de les seves expressions s’ha transformat en un servei -com l’educació, en una eina-com la llengua, en un edifici confós amb el paisatge-infrastructures… La cultura no és l’alè que considerem necessari per a viure i crèixer, no és la tarja de presentació de Catalnya al món, no és el nostre mediambient ni l’habitat en què ens desenvolupem.

I la gran transformació social és propera, si es gesta sense la “cultura”, com i quins serem?. Com es podrà construir la nova Catalunya sense el ciment de la cultura?…

Ens hem equivocat?, on, com?, no en sabem prou?. Potser creiem que no ens cal o potser no sabem que ens cal?.