El poble sent una angoixa feridora quan s’adona que els déus són absents i malgrat que intenta amagar-la o reprimir-la el sentiment persisteix en la seva ànima. És un sentiment que erosiona la moral col·lectiva, la mossega i l’esmicola; ho sabien i ho saben els pobles dels temps vells i els dels temps joves, el cabdill vencedor en no poder destruir els déus dels vençuts perquè no existeixen en prohibeix el culte i destrueix les seves estàtues i imatges, és l’estratègia de guerra que fa més fàcil la conquesta.
Una dona que visqué fa més de quatre-mil anys ho escrigué en una tauleta d’argila, Ad-Duduri era el seu nom, vivia a Mari, la poderosa ciutat-estat sumèria de la ribera del riu Eufrates, governada per Zimri-Lin. La noble dama escrigué al rei, potser n’era la cosina o la mare, el relat del somni que havia tingut: ” En el meu somni, mai no n’havia tingut altre de semblant , vaig entrar al temple de Bêlet-Ekellim i Bêlet-Ekellim no hi era, no hi eren les seves estàtues. Ho he vist i he plorat amargament… Oh!, Zimri-Lin no vagis a l’expedició, no hi vagis. Roman a Mari. No siguis negligent en preservar-te.”
Ad-Duduri sent l’angoixa de l’absència de la deessa, Bêlet-Ekellim, Senyora del Palau, Senyora del ceptre, Protectora del rei i de la casa reial. No caldrà que Zimri-Lin ordeni escrutar el misteri que el somni amaga puix la mateixa Ad-Duduri l’hi desxifra: l’absència de la deessa, de les seves imatges és el presagi funest. El rei no escoltà, marxà contra Hammurabi, el babiloni, fou derrotat en la batalla i el regne de Mari es perdé per sempre.
La història ens alliçona; si un poble que vol ésser lliure erosiona o permet que d’altres intentin maltractar la dignitat, la imatge d’aquells que condueixen la gran expedició, veurà malmesa la seva pròpia dignitat i ferida la seva moral i donarà la victòria a l’enemic. Malauradament els catalans tenim afecció a la iconoclàstia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!